NO A LA MORT

Posats a queixar-se i a demanar...

Diuen que és bo i sa queixar-se però què vols, no suporto la gent que està constantment criticant, com si res es fes mai bé: una mica pot ser sa però massa pot acabar sent perjudicial per la gent que t’envolta.

I és que és tant fàcil i beneficiós queixar-se... Primer et desfogues, traient la teva energia negativa. Però com és ben sabut l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma o simplement es conserva. I què se’n fa del pes que t’has tret de sobre després de queixar-te? El porta ben acomodat a la seva esquena el pacient oient. En segon lloc, dones la impressió que pateixes molt i que estàs fins al capdamunt de tot, o sigui que llances el missatge de: compte amb mi xavalote que ja vaig calent i no voldria pas que prenguessis mal.

Per això jo m’apunto a la demanda d’aquestes dues senyores grans i reivindico la immortalitat! No estic d’acord amb la mort, perquè m’haig de morir, jo? És que potser faig mal a algú si visc eternament? No senyor, tinc tot el dret a decidir per mi mateix, i ni el tal Darwin ni la tal Sàvia Mare Natura tenen cap dret a fer-ho per mi. Que conec els meus drets, jo!



En fi(valgui la redundància), que aquesta foto tant maca la vaig retallar d’un diari del qual no en faré publicitat (tinc per norma no fer-ho mai, ni periòdica ni puntualment, i la raó avui dia la sap tothom que estigui una mica a l’avantguarda de les opinions). Ho vaig fer perquè em va sobtar molt: és el súmmum de l’absurditat demanar No a la mort precisament en un cementiri. Com si es pogués evitar...

Evidentment hi ha un context on situar aquesta imatge i que gairebé l’acaba de fer coherent del tot: està presa poc després dels atemptats de l’ 11 de Març. Segurament el que volien dir era: No a la mort prematura i violenta de persones innocents. És a dir, No a l’assassinat en massa. Però igualment la imatge resulta força xocant, no?