DIARI DE SENEGAL, VIATGE D'ANADA I TORNADA

Dia 1, Dissabte 7 de Setembre del 2002:

Ens trobem a les 10 del matí a l'aeroport l' Àlex, l' Álvaro i jo amb ressaca "pellicera" esperant al Pau que ve de treballar dotze hores seguides i dormir-ne una. A l'hora d'embarcar, amb les motxilles plastificades i tot, ens diuen que... no hi ha places! Es veu que en venen més de les que hi ha per assegurar-se que l'avió surti ple, quina barra! Per sort ens ho solucionen amb una ruta alternativa que ens porta a l'aeroport de Linate (Milà) i d'allà ens porten en taxi a Malpensa (Milà també), que era on en un principi havíem d'anar directament. Finalment ens xupem un viatge de 6 hores fins a arribar de nit a Dakar, on tenim el primer contacte amb la gent autóctona. Primer algú sense més ni més ens demana: oro, oro! (euro, euro!), i després ens volen vendre la moto: pretenen cobrar-nos 40 € per anar al centre en un taxi. Al final ens timen cobrant-nos-en 15.

Aconseguim trobar l'hotel on van dormir el Pau i l' Àlvar en l'altre viatge que van fer fa un parell d’anys i ens llancem al Dakar de nuit! Entrem al primer lloc que veiem i després ens adonem que és un puti-club. Sense que passi res (tot i que ...) anem a un altre lloc molt guapo (el La Poste), on toquen en directe i la gent no para de ballar. Quin ritme, tu!


Dia 2, Diumenge 8 de Setembre del 2002:

Sembla que hagi passat una setmana, hi ha hagut mogudes per tot. El cotxe ens costava molt car (un mil-lió de CFA's per dues setmanes, que vénen a ser unes 250.000 pessetes o uns 1.500 euros!) i al final hem aconseguit un d'ocasió per 600 € (tot i estar a nom de l'empresa, Europcar, segurament era d'un particular). El cotxe és un Nissan Sunny Exsaloon que està prou bé, tot i que no és un 4x4 precisament (més aviat un cotxe d’aquests familiar antic). Sortim cagant llets de Dakar deixant enrere els pesats de torn. Molts kilómetres per arribar a Kaolak on hem llogat una habitació, hem pillat marijuana (molt dolenta, un timo) i hem estat a l'únic bar que serveixen alcohol (això deia a la guia). Un dels clients, força pet, ens ha comentat algo així com que els toubabs (els blancs, nosaltres) només venim aquí a follar-nos les seves dones. Un tio molt agradable, si.

Després de que el Pau pillés un matalàs enorme que literalment ocupava mitja habitació (el va col·locar al mig i tot i això encara es pujava damunt dels altre tres llits) anem a dormir.


Dia 3, Dilluns 9 de Setembre del 2002:

Pel de matí le petit dejeuner (trés bonne) i en ruta cap a Gàmbia. Després de passar la frontera arribem al ferri que creua el riu Gambia i es canvien els papers, ja que aquí es parla anglès (i els que més el parlem som l' Aleix i jo). A mi aquesta gent em sembla més "legal" que la del Nord del Senegal. Mentre pugem el cotxe al ferri comença una forta tempesta i just aleshores les finestretes del cotxe no funcionen! Res, un botó que s'havia premut tot sol o per la gràcia divina... En fi, que sortim del cotxe i ens barregem amb la gent, i els nostres ulls semblen disposats a no moure’s de certs llocs... es veu que hi ha un concurs de samarretes mullades al ferri! (la pluja fa que les primes samarretes de les noies senegaleses es transparentin). Oi tant que de l’ Àfrica va sortir el primer grup d’ homes i dones, després d’allò ja no es va poder superar! Mamma mia!!!!!

Un cop amb els peus a terra ferma (i amb quatre coses més també ben fermes), de ruta per Gàmbia i ens trobem amb... un embús de cotxes! Aquí, i tot i que el carrer principal de la ciutat per on passem és un fangar amb barraques a banda i banda, tothom sembla tenir vehicle. Se'ns fa de nit parats al cotxe i notem que l'ambient s’està calentant. Sortim per veure qué passa més endavant i de cop i volta estic ajudant a treure del mig del camí unes pedres de ciment tipo Nova Jersey que barraven el pas. A la fi, i després d’al·lucinar amb lo boja que està aquesta gent quan s'hi posen (crits per veure qui passa primer, sacsejos al nostre cotxe, un urbano amb una cara que fa pena de mirar fent veure que dirigeix el tràfic...), passem enmig d'aquest caos i continuem. Després de passar-nos un desviament i de preguntar el camí arribem a la frontera que ens portarà al Senegal sud, la zona rebel de Kassamance, i ens trobem que està... tancada! Non, n’est pas possible! Ens trobem de nit en un camí fosc amb una barrera tancada amb un candau "cutre salsixero" entre el que s'adivina d'un grup de cabanes i la caserna de l'aduana. Però cap problema, treiem les guitarres i el whisky i la fem petar amb la gent del poble i el poli de l'aduana. Aquest ens invita a dormir dins la caserna, però decidim dormir fora al porxo, mentre ens pregunten per la nostra vida i ens adverteixen dels perills del tabac (fins i tot impotència, tu!).


Dia 4 i 5, Dimarts 10 i Dimecres 11 de Setembre del 2002:

Ens aixequem de bon dematí amb el "meravellós" cant dels 4000 galls que hi ha al poble i ens dirigim a un campament situat prop de Kafountine que ens han dit que el porten uns catalans. Al poble intercanviem bromes i tabac amb els soldats de l'entrada. Per aquí no són policies sinó soldats ja que segons ens diuen hi ha rebels i la zona és perillosa. Tot i això no trobem cap mostra de rebel·lió, només canvia la cosa pel fet dels soldats a peu i per un parell de tancs que veiem, i arribem a la conclusió que els del Nord del país ens adverteixen de Kassamance perquè no els hi agrada que hi vagin turistes a gastar-s’hi els calés (per cert, un dels conductors dels tancs treu el cap per la cassoleta i fa por només de pensar quina arma té al seu poder un tio amb una cara de babau com aquesta!).

Bé, després de passar per un caminet empantanegat amb un "negritu" que ens fa de guia i que fa cara de passar-s'ho realment molt malament amb la suicida conducció del Pau, ens trobem amb el Sal, el hombre chachi, que viu aquí amb la seva família i amb els dos catalans que porten el campament. Justament, i després de molt de temps de no fer-ho, han tornat de visita a Catalunya.

Això és vida: aixecar-se, caminar cinquanta metres i xoof... de cap a l’oceà Atlàntic. Rentem la roba, treiem aigua del pou, recollim moltes escopinyes i fem un partit amb els nens d'allà entre les cagades de les vaques que pasturen per la platja (la línia que separa la platja del camp és molt difusa). De puta mare si no fos perquè jo estic amb febre tot el dimecres i em quedo a la cabana-bungalow. Mentres l' Álex, el Pau i l' Álvaro (que per cert aquí li diuen Varo, potser perque “Al” significa algo en la seva llengua, el wolof) se'n van al poble i al tornar s'equivoquen de camí i se'ls queda el cotxe encallat. Al final agafen a un que passava per allí que els porta al campament (si es que...) Ah, també els timen amb un té, però una burrada...


Dia 6, Dijous 12 de Setembre del 2002:

Ja no tinc febre però estic atontat pels antibiòtics. Tot i això ens fotem una excursió de collons (uns 15 km a ple sol) per anar al poble del costat a veure un baobab (un tipus d'arbre) que és E N O R M E . Els del poble es posen pesadíssims: ens fan comprar caramels pels nens i gairebé ens liem a hòsties perquè ens volien fer pagar 1000 CFAs per haver vist el punyeter arbre.

Al tornar li expliquem l’aventura al Sal i se’ns en riu a la cara de molt bona gana perquè l’excursió era al migdia, quan més dóna el sol i ningú és al carrer. Després d'un bany a l’oceà agafem el cotxe i cap al poble, on al Pau l'afaiten deixant-li unes curres que pa qué. Comprem per fer una truita espanyola que surt boníssima i anem a dormir que demà ens aixecarem d'hora per fer una excursió de dos dies per unes illes. Per cert, quan anem a batre els ous per fer la truita resulta que són ous dusus! Després de trencar-nos la caixa i de que el Sal també es pixés de riure a costa nostra anem a la boutique a comprar els bons.


Dia 7, Divendres 13 de Setembre del 2002:

A poc a poc ens aixequem i anem al moll de les piragües, que està dins un hotel-campament de luxe (motos d’aigua, overcraft tamany butxaca...). Després de riure una mica amb el sergent mentre ens revisa els passaports (es veu que això és habitual aquí) pugem a la piragüa nosaltres quatre, el Sal i le comandant. La piragüa és molt inestable i quan un es mou (que al començament sempre és el Pau) la barca tomba cap un costat. Naveguem entre meandres una bona estona fins arribar a l'illa dels cocos, on pillem uns cocos (je, qué divertit).

Després anem a una altra illa a dinar i a beure el té. Allí ens planten en una esterilla de colors col·locada enmig del poble i, mentre el Sal busca una bona gallina, aquests al·lucinen en colors amb l'esterilla i els arbres. La gallina ens la porten viva i ens demanan qué ens sembla; bé, és clar, com si em portes la més vella i escarrancida, tots estem flipant amb tot plegat. Ni que fossim els reis del mambo! Es veu que no tenen ganivet i ens demanen un per tallar-li el coll. El Varo li deixa la seva navalla però l’hi tornen poc després ja que talla molt poc (pobre gallina, quina escabachina...).

Tot seguit anem a l'illa de la Maria. Arribem, plantem les tendes on ens indica el Sal i se'ns fa de nit. Nit per recordar, ja que ens adonem que estem just enmig del que es podria dir la plaça del poble (format per quatre cabanes), i després de fer uns petes de xocolata de la bona disfrutem veient com balla la quitxalla. S'ho passen la mar de bé amb la seva mare ballant cançons que sonen per la radio, mentres nosaltres anem a dormir i agafem el son amb el que sembla una conversa política dels grans en la seva llengua. La nit ens destrossa amb els mosquits, ja que n'hi ha un munt i semblen ser de, com a mínim, l'edat quaternària.


Dia 8, Dissabte 14 de Setembre del 2002:

Ens aixequem i efectivament veiem que estem just enmig del poble (de saber-ho haguèssim fet com le comandant, que va dormir més enllà. Pel de matí anem a veure les plantacions de maría que alimenten a tot Senegal i comprem uns souvenirs. Al·lucinem amb la relació preu-cantitat ja que primer ens donen una branca i nosaltres la provem pensant que el preu (400 CFAs, 0,60 euros) és per aquesta branca, però quan diem que estem d'acord ens porten tot un matoll! Bé, passat l'ensurt (és com un somni fet realitat) tornem al riu i ens dirigim a veure l'illa dels ocells amb cert equipatge de més: apart de certs estris també portem a tres nois i un sac ple de plantetes... "Aprenda a hacer negocios", por Sal hombre-chachi... A l'illa aquesta veiem un munt d'ocells i recollim escopinyes tamany industrial per fer el sopar, i després passem per la desembocadura del riu a l¡oceà. Després de no bolcar de miracle amb les onades provocades pel xoc de les dues corrents, parem en una altra illa perquè els tres que venien de més es recuperin de l'ensurt, ja que no saben nedar. Nosaltres ens prenem un banyet i els hi fem una petita demostració, pobres...

Després la tornada es converteix en un infern ja que el sol ens toca de ple durant hores i no portem ni un merda de parasol. Una mica mosquejats amb el Sal per no haver-ho preparat tot una mica més dinem i fem una mica el gos. Després anem a la boutique (una cabana mig tenda mig bar situada al bosc, al costat del camí que enllaça el campament amb el poble) a comprar coca-cola per fer unes copes a la nostra cabana, però allà es monta una festa del quinze amb la gent del poble, que de tocar la guitarra no en saben gaire però a moure el cul no els supera ningú. Nosaltres tampoc ens quedem curts: intenten que ballem com ells, remenant el cul i això, i ens fan un forat a la pista de ball improvitzada on per torns cadascú fa el que pot. De tota manera no ens surt malament i ens aplaudeixen entre rialles i vítors

Amb tot això però ens havíem oblidat completament del sopar! Anem a la cabana cap allà les 11 per veure si hi ha sort. Evidentment ja estàn dormint però... oh, a les nostres cabanes hi ha el sopar en una safata! Amb les panxes plenes ens anem al llit. Per cert, avui al Varo, després d’haver-li dit a un dels nens amb qui s’ha fet molt amic que una de les noies que corre per allà està molt bona, se li ha presentat aquesta i se li ha insinuat. Aquí això és força normal. Tot i que no per falta de ganes, l’ Àlvar l’ha rebutjat amb bones maneres, i després (crec jo) hem tingut la recompensa a la boutique, on hem ballat amb aquesta noia i d’altra gent.


Dia 9, Diumenge 15 de Setembre del 2002:

Agafem el cotxe ja que avui ens anem a Zinginchor amb tots els trastos i el malparit no arranca. Després d'esperar a que el mecànic l'arregli(?) ens anem cabrejats perquè ens han cobrat una pasta i no li han fet res (segons l’ Àlex els mecànics tocaven el que no era i a més a més els hi sobraven peçes). La bateria no funciona bé i a partir d'ara cada cop que volguem arrancar el cotxe ho haurem de fer empenyent-lo. Ens quedem a dormir a Zinguinchor en un hostal molt barat, on a l'Alvar i a mi ens acribillen els mosquits.


Dia 10, Dilluns 16 de Setembre del 2002:

Pel de matí, mentre estic fent cua al banc per canviar els euros em trobo el Sal! Segurament el tio estava ingressant la nostra pasta. Dia de ruta fins a Tambacounda, on pillem un hotel de calité (ja tocava).


Dia 11, Dimarts 17 de Setembre del 2002:

Esmorzem i anem a reparar el pneumàtic que s'ha punxat. Li aconseguim rebaixar 2.000 CFAs, ja estem fets uns negociants xungos de collons. Ens equivoquem de route i anem a parar a un camí molt dolent direcció Mali. Allí ens quedem al fang tirats, i després de posar-li gairebé tot un arbre sota les rodes del cotxe amb l'ajuda d'un autócton que passava per allí, fem mitja volta i ens dirigim cap al Parc Nacional de Niokolo-Kouba. Per cert, pel camí aquest que ens portava a Mali, a l’interior del Senegal, ens trobem uns nens que al-lucinen amb nosaltres i fugen corrents, potser perquè no estàn gens acostumats a veure toubabs.

Un cop al parc ens porta un guia (bé, el cotxe el portem nosaltres perquè ell no té carnet de conduïr). Anem a 20 km/h per si passa un animal pel camí, però de tornada anem a tot drap perquè com a molt n'hem vist quatre en tot el arc: uns porc-senglars, quatre monos, tres faisans i un parell de guepards en captivitat (aquí li diuen panteres, són bojos aquests senegalesos!). Per cert, el guia, que s'anomena Ibrahim, li dóna fort als petes (no els passa el cabronàs!).

Tornem a Tambacounda i coneixem a un paio que toca el jambé i que treballa en un taller de percussió. L' Àlex va amb ell a veure els jambés mentre nosaltres tres prenem quelcom tot veient a la tele el partit Roma-Madrid (sense comentaris...) Un cop a l'hotel agafem les guitarres, les begudes i el kit complert per fer té senegalès que havia comprat l' Àlex (tré "kul", eh Àlex?) i ens plantem al pati a liar-la.


Dia 12, Dimecres 18 de Setembre del 2002:

Després de fer un parell d’encàrrecs agafem la route i anem tirant com qui no vol la cosa fins a arrivar a Sant Louis. Sortim a les 10h i arribem a les 20h, el que és jo tinc el cul quadrat. Durant el trajecte ens para un poli que en francés només sap dir “cigarretes, fermé”. Nosaltres no tenim ni idea del que ens vol dir i no se’ns acut res més que donar-li una cigarreta. Ell es posa encara més nerviós i ens demana tots els paquets. Sense gaire temps per reaccionar aconseguim, després de passar per varies mans i de no estar del tot segurs d’aver-ho fet bé, amagar el paquet que portava la xocolata), i aleshores ens fa obrir el capó i ens amaga tot el tabac. Ein? Resulta que a Touba, on estàvem a punt d'entrar, no es pot fumar i està penalitzat, és com un segona Meca i són molt estrictes (i gilipolles). I nosaltres donant-li un cigarret...

Bé, per variar tornem a punxar i parem al camí per que ens l'arreglin. Allí ens assetgen quaranta nens que flipen amb nosaltres que anem tan blanquets de pell. De debò que em fan sentir com una mona de fira, i fins i tot els saludo amb les mans cómicament perquè deixin d'observar-me (tampoc saben francès així que per molt que ens hi esforçem poc ens entenem). El que sí que entenem és el gest universal de demanar un cigarret. Aquí el tabac deu valdre els seu pes en or!

Bé, a Sant Louis ens quedem en un alberg on podrem cuinar. No hi ha mosquits i fa fresca a Sant Louis! Anem a fer un shawarma i prenem algo en un local amb música en viu. Aquesta ciutat és més turística i es veuen toubabs per tot arreu. Al nostre alberg coneixem un altre hoste que és senegalés però que treballa com a metge a París. És metge de càncer però també li dóna a la maria, tu!


Dia 13, Dijous 19 de Setembre del 2002:

Passo la nit del lloro per culpa dels corcs i/o les puces fins que aconsegueixo el repel-lent i puc dormir una mica. Però resulta que el repel-lent està al maleter del cotxe, aparcat davant de l’alberg en un carrer totalment fosc. A més a més just avui el maleter s’ha espatllat i només s’hi pot accedir desmontant els seients del darrera. I per acabar-ho d’adobar, poc després d’agafar el son em desperten els càntics de la mesquita que tenim al costat. Avui estem mandrosos, (jo mig dormit) però a la fi ens movem i anem en cotxe a la platja. Al final passem d’anar-hi perquè s'han de fer molts quilòmetres per arrivar-hi (esta a tocar en línia recta però s'ha de rodejar la desembocadura del riu) i acabem admirant el paisatge des de l’atalaïa d'un bar anomenat Zebra-bar.

De tornada se'ns punxa una altra roda, la quarta! Després anem al mercat i comprem carn (tota plena de mosques, és clar) i altres coses per fer-nos el dinar, que consisteix en un arròs que pica molt però que està molt bo i carn amb ceba i salsa de soja. A l'alberg hi ha un Italià que està de vacances amb un senegalés que va conèixer a Itàlia. El pobre flipa amb Senegal i no sembla que li agradi gaire. Després d'un parchís interromput per la pluja (per cert, ahir va ser l'únic dia que no va ploure gens ni mica en tot el dia, ja que sempre plou ni que siguin cinc minuts) i unes copes ens anem a dormir.


Dia 14, Divendres 20 de Setembre del 2002:

El Pau i jo anem a reparar la roda punxada amb el cotxe cada cop més fet pols. Com ja he dit el pany del maleter es va trencar ahir i per obrir-lo l’Àlex es va haver de ficar pel seient del darrera, com jo per la nit. Al final tornarem el cotxe a trossets... Al costat d’una gasolinera hi ha uns mecànics i uns nois que renten cotxes. Nosaltres passem de rentar-lo (tot i que està fet una porqueria després de quedar-nos encallats al fang el dia del parc nacional Niokolo-Koba) i, després de montar el xou d’obrir el maleter per treure la roda punxada, li diem al mecànic que només arregli aquesta, que passi del pany. Ara, a més d’emputjar el cotxe per arrencar-lo portem el maleter lligat amb un tràcter.

Agafem les maletes i emigrem cap a la costa, i acabem en un lloc anomenat Alberg Coquilleurs , un lloc maquíssim amb bungalows i piscina al costat de la platja (però baixar quatre esglaons i mullar-te el peus, eh?), climatizeé i tortugues aparellant-se. Això està a prop de Mbur, en un poblet anomenat Nianing. Ah, pel camí se’ns punxa una altra roda.

Després d’una piscineta amb posta de sol inclosa anem a prendre algo al poble i tornem per sopar a l’alberg. Menjem com reis (com diu Varo està tant bo que no es podrà repetir) i anem a dormir al bungalow (o cabana-loft).


Dia 15, Dissabte 21 de Setembre del 2002:

Avui cadascú s’ha aixecat a diferent hora. Amb l’Àlex hem anat al poble a prendre un café olé (café amb llet), i després de veure una cursa popular que passava per la carretera (hi havien pintades al terra i tot) hem conegut els típics que es busquen la vida amb els toubabs. El que sí que hem fet tots junts ha sigut un banyet a la piscina. Quin gust, nen!

Hem agafat el Nissan i cap a Mbur a treure calés però fins dilluns està tancat. Després de la ja típica reparació de roda i el també típic regateig (de 17.000 a 8.000 CFA’s) anem a Joal, un poble turístic de carrers estrets i que es troba situat en una illa amb els carrers sedimentats amb closques de petxines. Mentres menjem en una espècie de terrassa ve l’amo i ens demana que seiem dins ja que passarà per allí la cort d’un enterrament. I allà dins el Pau i el Varo es troben amb un guía que van conèixer a l’anterior viatge.

Tornem a l’alberg i de cap a la piscina, on estàn uns músics que fan rap i que toquen a la discoteca de l’alberg. Anem a buscar les guitarres i toquem amb ells. Aquí és molt difícil i car aconseguir una guitarra, així que un d’ells em vol cambiar la meva, una espanyola atrotinada, per un jambé professional. Demà igual hi ha tracte.

Més tard anem a donar una volta pel poble i a comprar coca-cola pels cubates, i després anem a la disco de l’alberg anomenada Black & White, però és massa d’hora i no hi ha ningú. L’Àlvaro es queda dormint al bungalow i nosaltres anem a donar una volta amb el cotxe. Una altra roda punxada! La cambiem i ens dirigim a una disco que hi ha al poble (més aviat sembla una escola reconvertida per les nits en discoteca), on al-lucinem amb les seves ballerugues i els imitem ballant tant bé com sabem. Per cert, aquí veus pocs cubates, la majoria de la gent no pot permetre-s’ho i com que no fan pagar entrada simplement ballen i s’ho passen bé. Després anem al Black & White i ens la trobem plena a vessar de gent amb molts de calés. Després de prendre algo i moure una mica el cul apareix el Varo amb una birra a la mà! Més tard jo me’n vaig a dormir mentres l’Àlex i el Pau es donen un banyet a la piscina. Com estàn les senegaleses!


Dia 16, Diumenge 22 de Setembre del 2002:

M’aixeco d’hora i prenc l’esmorzar amb el mar al costat i una maca cambrera absorta llegint un llibre. Llàstima que jo no sàpiga francés ni ella anglès... Després d’una piscineta surto a còrrer per la platja, que tant fumar no pot ser bo. Arribo fins a l’hotel súpermegapijo (Aldjana) passant per sota les cordes dels pescadors (estàn treient les xarxes) i pregunto pel windsurf: una hora per 5.500 CFA’s, tirat de preu. Al tornar una altra piscineta i finalment ens movem cap a Mbour per passejar i mirar de comprar algo. Ens apropem a una tenda i raca! Fins que no anem a dinar no ens treiem de sobre 4 o 5 pesats (però molt plastes, eh?) Dinem com reis, ens posem les botes i per pocs diners. Sense comprar res (per pesats!) tornem a l’alberg.

L’Àlex i jo anem a l’altre hotel pel windsurf però ja estàn tancant. Tornant per la platja ens trobem amb uns paios que fan màscares i treballen la fusta. Després de mirar la tenda degut a la seva insistència ens en anem rient. Què es pensen, que som gilipolles o què? A l’arrivar a l’alberg Coquilleurs ens trobem amb un futimer de gent a la piscina (bé, igual són 8 però d’estar sols a això...) Per fi veiem senegaleses en bikini, i encara sort que l’aigua te la remulla, que si no... Es que esto no se puede aguantar! Després prenem algo allà mateix al costat d’unes americanes que estàn de voluntaries, i després d’unes quantes cançons aconseguim treure’ls-hi alguna paraula, però són força bordes. Juguem un parxís i uns daus (guanyo jo, com sempre) i anem a l’habitació.


Dia 17, Dilluns 23 de Setembre del 2002:

Ahir, després d’estar una estona a l’habitació vem anar al poble a prendre un entrepà. Que tranquila que és la gent per aquí, fins i tot els gossos ho són encara més aquí; n’hi ha tres apalancats a la platja que no s’han mogut ni un mil-límetre en tot el dia.

Piscina i le petit dejeuner en companyia de l’Àlex. Alé, alé, cap a la carretera camí de la capital, la infernal Dàkar. Abans donem la paella, coberts, oli, etc... a un que passa per allí, que al-lucina. Per entrar a Dakar estem més de mitja hora, ja que hi ha molt de tràfic. Els venedors ambulants t’ensenyen des d’un paquet de choco-krispies fins a un volant de cotxe, és increïble. Tot just entrar a la ciutat ens para un policia: la ciutat és un caos i té la barra de dir-nos que hem passat per un carrer només apte per a transport públic. Ens discutim amb ell mentres veiem com tothom fa el mateix que hem fet nosaltres, i fins i tot puja al nostre cotxe per ensenyar-nos la senyal. El Pau es posa una mica xulo i el poli acaba enfadant-se i li pren el permís de conduïr (no sense abans posar-nos una multa). Al cap de dos minuts ens para un altre policia per posar-nos una altra multa (collons..!). Però un que passa per allí ens diu que és el recepcionista del nostre hotel i al final l’Alvaro i el Pau el reconeixen de l’anterior viatge. Ens diu que parlarà amb el policia i ens diu que el poli en demanava 8.000 però que ha aconseguit rebaixar-la a 4.000 CFA’s. Puja amb nosaltres al cotxe i comença a vendre’ns la moto. El fotem fora del cotxe i tot pensant el Pau i l’Àlvaro decideixen que no el coneixien de res. Són uns putus mestres...

Aparquem el cotxe davant de l’Hotel Oceànic i mentres el Pau i el Varo miren hotels (ells es queden un parell de dies més, nosaltres marxem avui mateix) l’Àlex i jo ens preparem per la guerra final: anem a comprar a Dàkar un dilluns en temporada baixa (gairebé som els únics toubabs!). Ens timen en el primer lloc però després aconseguim les samarretes oficials de la selecció de futbol de Senegal per 15.000 CFA’s (22 euros), que està molt bé. Portem sempre enganxats tota una comitiva de pesats. No hi ha cap tàctica que funcioni, ni escridassar-los, ni menjar-los la olla com ells et fan a tú, ni res (un m’arriba a dir que sóc un racista, quin morro!). Al final no els fem cas i senzillament els portem al nostre voltant.

El Varo i el Pau decideixen quedar-se a l’Hotel Oceanic i hi pugen les seves maletes. Intentem arrivar amb cotxe al llac Rosa (on acabava el rally París-Dàkar), però ens hem deixat el mapa a l’hitel i comença a fer-se tard.

Tornem el cotxe fet una caca i queixant-nos al responsable de lo malament que ha anat el cotxe. Això no és veritat, ens ha anat força bé i és normal que el tornem així després dels kilòmetres que hem fet i els camins per on l’hem portat, però patim pel que ens poguin dir i voler fer pagar de més, així que fem la tàctica d’el bon atac per a una bona defensa. Al paio que li tornem però se la bufa, segurament ja s’ho esperàven i ja hauràn fet un bon negoci. Així que l’únic en el què es mostra interessat és en les guitarres, i fins itot ens demana per tocar-les. No en té ni idea, però és que aquí a tothom els fascinen les guitarres. Diem adéu als toubabs del Pau i el Varo i ens anem sense desitjar-ho cap a les nostres maques cases i les nostres comoditats barcelonines. Fins aviat, Senegal!

Pràcticament s’ha acabat el viatge, només queda la tornada en avió on ens sentem al costat d’un valencià que ha anat al Senegal tot sol, tot i que amb direccions d’amics o amics d’amics. Ens riem amb ell del que ens ha passat a cadascú i coincidim en que la gent és molt maca i hospitalària (i en que les dones estàn per sucar-hi pa).


Dia 18, Dimarts 24 de Setembre del 2002:

El viatge ha sigut increïble, és algo que s’ha de viure perquè no té res a veure amb el que aquí coneixem. L’únic que és igual són les persones. Pel toubab però aquí hi ha dos tipus de gent: els comerciants o que es busquen la vida pel carrer i els que tenen una tenda o restaurant (a la manera d’allà). Evidentment també hi ha els rics, però en cambi ningú es mor de gana. De la gent en general haig de dir que són senzills en tot i amb molta, molta calma. De vegades riuen per coses infantils i la ironia no l’acaben d’entendre (si et riuen la gràcia és més per educació que per una altra cosa).

Bé, aquí s’acaba això, mentres dino tot sol en un restaurant al costat de casa a Barcelona, i al-lucino amb la conversa del costat. Qui collons són tots aquests i perquè és tant important que no surti de la casa del Gran Hermano un tal fulanet? En fi, trobaré a faltar la pau i senzillesa del Senegal, tot i que haig de reconèixer que aquí a casa no s’hi viu pas malament.


FI?