Sensacions Musicals

Hola guapos i guapes!!!!
I hola llletjos i lletjes, que no voldria discriminar a ningú! ;->

Recopilo aquí grups de música que estic descobrint últimament i que crec que val la pena que comparteixi amb valtros.


GRUP , ÀLBUM


Kaiser Chiefs, Employment
No sabria com descriu-re'ls. Fa poc que els escolto pero tenen cançons boníssimes.

The Postal Service , Give up
Me'ls va recomanar el Jordi i el Rickie. És del mateix cantant de Death Cab For Cutie pero són més electrónics i discotequeros.

Gus Deluxe , Juega por mí
Aquests me'ls va recomanar l'Àlvar. Són espanyols i toquen rock, sense res de nou ni filigranes però de puta mare.

Ok Go , Oh No
Aquests segur que més d'un els coneix per un vídeo al youtube d'unes cintes de gimnàs. Els estic començant a escoltar, l'àlbum que porta el mateix títol que ells crec que no està molt bé però aquest que recomano mola molt.

Drive By Truckers , Gangstabilly
Aquests també els estic començant a escoltar i m'agraden molt. La música és rock-country.

Mum , Finally we are no one
Són d'Islàndia com Björk, música molt molt tranquila (la 2a molt xula)

The Good The Bad & The Queen , The Good The Bad & The Queen
M'agraden però no m'entusiasmen, tot i que estàn bé.

Wilco , Sky Blue Sky
Ès el nou disc de Wilco. Pels que els coneixeu és en la línia, tot i que més melódic. A mi m'agrada més el disc Summerteeth, però aquest està prou bé. Pels que no els coneixeu no sé que dir-vos, potser que són melòdics amb punts estranys. Ah, van agafar cançons escrites pel Woodie Guthrie (ídol i inspirador de Bob Dylan) i les van tocar i enregistrar. Per tant suposo que es pot dir que sonen una mica country.


I per acabar un grup sevillà dels anys 70 que només va enregistrar 3 0 4 discos, però que van deixar petjada. Sobretot amb l'àlbum aket, on combinen el rock progressiu tipus led zeppellin amb pur y dur flamenco. La barreja és sense complexes i de vegades de tant exagerada fa riure però és espectacular. Es veu que van fer les cançons amb Manuel Molina, que en un principi no volia col-laborar amb ells ni de conya. Però li van dir que així es podria lliurar del servei militar que en aquell moment estava fent i aleshores va acceptar amb entusiasme.

SMASH y AGUJETAS Vanguardia y Pureza del Flamenco 71-78




Incloc aquí també d'altres que vaig recomanar fa temps per tenir-los tots juntets:

Death Cab For Cutie, Plans
Les dues primeres cançons són boníssimes, però les altres també estàn de puta mare. Al principi no semblen espectaculars però són d'akests ke kuan + el escoltes + et molen. Llàstima que els altres àlbums no estiguin tant bé.

Kings of Convenience, Riot on an Empty Street
La primera cançó és rollo Simon$Garfunkel, i després segueix amb el rollo intimista però molt més melódic. Per un dia trankil

Clap Your Hands Say Yeah, Clap Your Hands Say Yeah
M'encanten. La veu del cantant a mi em mola molt, sembla a punt de trencar-se o fer un gall en qualsevol moment. Alguna cançó recorda a The Cure. L' àlbum Some Loud Thunder també està prou bé.


E, e, e, esto es todo amigos!!!

UNA CURIOSA PROPIETAT DE L’AIGUA

Tot i que encara hi ha gent que creu que la vida la va crear Déu totpoderós, cada cop és més la que tot i aquesta creença i, davant l’evidència, també creu en la teoria de l’evolució de Darwin i en d’altres avanços científics que ens han premés entendre com hem arribat fins aquí tots i cadascun de nosaltres. Hi ha hagut molts factors que han intervingut en la creació de la vida al planeta, però n’hi ha una que és molt curiosa i que té una relació directa amb l’aigua. I és que l’aigua té una propietat singular i oportunament molt útil per al desenvolupament de la vida...

Pregunteu-vos què passa quan un líquid es congela en relació amb el seu pes. En guanya o en perd, de pes? El més lògic és pensar que en guanya, ja que passa de ser líquid a ser sòlid. Doncs si, així és amb tots els líquids. Tots? No, un poblet de gals irreductibles resisteix l’invasor... (perdó, aquesta és una altra història). Bé, no tots: n’hi ha un, el que es pot considerar més important, l’aigua o H2O, que no. I això, a efectes del desenvolupament de la vida ha resultat imprescindible. Per què? - diu la Mònica Terribes - ,per què? Doncs bé Mònica, perquè això va permetre que dins de l’aigua es desenvolupés la vida.

Com deia, al congelar-se l’aigua, aquesta pesa menys. En altres paraules, perd densitat (té més aire per metre al quadrat), i això fa que els trossos congelats surin sobre l’aigua que encara és líquida. Si no fos així, al congelar-se l’aigua per culpa de la temperatura de l’atmosfera, aquesta s’aniria directament al fons, on fa moltíssims anys es va originar la vida. Però al quedar-se a dalt, a la superfície, va crear una capa gruixuda de gel que va fer possible un clima més o menys càlid, molt diferent del que hi havia a l’atmosfera de la terra durant el període en que aquesta estava totalment glaçada. Així doncs, gràcies a aquesta propietat tant oportuna de l’aigua podem dir que existim. Gràcies a això i a Déu, es clar (faltaria més). Doncs això, a déu.

Marc P. Guilemany

EL VOL DE L'OCELL (relat de ficció)

Em vaig a suïcidar. Estic en aquest terrat, a 423’2 m de l’asfalt.

No em pot aturar ningú, estic sol i amb la vista clavada en la immensitat de l’oceà. Em sap greu per la gent que deixo enrere: no ho entendran. Creuran que és una desgràcia, ploraran la meva mort. Si els pogués fer entendre que és el millor que em podria passar... D’acord, la gent que m’estima ho passarà malament i és per això que ara dubto. Però si sabessin que no hi ha cap més opció que m’ompli més que aquesta potser mitigaria el seu dolor. No l’egoista, el de la pèrdua d’un ésser estimat, però si el de l’amor: “tenia tota la vida per endavant, era molt jove, quantes coses que no coneixerà mai, quants amics que no trobarà tampoc i quantes nits sense dormir que no gaudirà, era tant jove...”. M’agradaria disculpar-me amb la meva gent, no crec que em perdonin mai. Però jo també he de ser egoista, igual que ells, i pensar en mi. Si no em llevés la vida per ells estaria sent un fals, un mentider, un impostor de la vida. Perquè la vida és real, no importa que diguin que hi ha moltes realitats, totes igual de vàlides: la vida és passió, és dolor, mort, plaer, sentir-se totalment en pau per un breu instant, saber que a casa t’esperen per donar-te l’abraçada que et falta, caure i aixecar-se el més ràpid possible per sortir victoriós, o quedar-se a terra queixant-se de la teva puta mala sort. Tot això és vida, i és real. Algú pot dir que també és vida amagar-se, però no per mi, deixeu-me ser radical només en això. Sóc feliç, la vida em somriu i la mort també. Tinc tot el que algú pot desitjar. I més. No només estic en pau amb mi mateix i amb la meva vida, sinó que també ho estic amb la meva mort, l’estic esperant amb els braços oberts, abraçant-la amb la punta dels dits i desitjant tenir-la sospirant sobre el meu pit. La pregunta que us pot ballar pel cap és evident: però, per què ho fa? Per què es treu la vida? Però que no us ho he explicat encara? Simplement, és el que vull fer. Però, per què? Per què? Per què? Doncs perquè vull, perquè em ve de gust, perquè en tinc ganes, i perquè és el que més em fa il·lusió d’aquesta vida: acabar amb ella, com si d’un destraler tallant un arbre es tractés. I no em fa cap por morir. No tinc ni la més mínima idea del que hi ha a l’altra banda, però estic disposat a descobrir-ho. A més, qui m’assegura que el que vindrà després, si em quedo en aquesta vida, serà millor que això? Algú dirà que sóc un covard, que no m’atreveixo a encarar-me amb el meu futur, que tinc por del que vindrà. Doncs bé, una pregunta: no es pas el desconegut el que ens fa més por? I què hi ha de més desconegut que la mort, la no-vida? Qui és el valent i qui el covard ara? M’ho podeu dir?

És l’hora, amics, les ales comencen a aixecar-se. Ales que no volen, però que poden sentir l’aire al seu voltant, bufant fort de garbí, com si m’empenyés cap a un altre lloc: desconegut, estrany, del que no se sap res, l’última terra de l’home per descobrir. L’estómac remuga, no li agrada. Fa fred. Als ocells sembla que tant els hi fa. Un petit pas per a l’home, però un pas enorme per a la vida. A reveure, ens retrobarem, segur.


Marc P. Guilemany

Estimado responsable de área del Partido Popular:

Avui m'han enviat la pàgina güeb (de tiene güebos) del PP per firmar amb un nom fals en contra de l'estatut (una mena de protesta) i he vist un apartat on es podia enviar una carta. Al final no me n'he pogut estar i el hi he escrit quatre ratlles. A veure si em contesten...



Estimado responsable de área del Partido Popular:

Sé que esta carta no llegará a ningún destino desde el que pueda ser útil de alguna forma. Aún así, quisiera resaltar algunos asuntos, aunque sólo sea para mi propio disfrute y buena salud mental.

No soy votante del Partido Popular, aunque tampoco de su más ferviente enemigo, el Partido Socialista. El voto es secreto y me lo reservo. Pero le puedo asegurar que, en parte, es gracias a ustedes que voto en cada convocatoria. No voy a enumerar todos los agravios e injusticias que ustedes han hecho (durante el mandato presidido por José Maria Aznar) y han dicho (durante el periodo actual) para con el pueblo catalán. Sería demasiado largo, pesadamente extenso y penosamente fútil. Pero si que me gustaría hacerles una sola pregunta, esperando fervientemente y con una mínima esperanza, lo confieso, recibir de ustedes contestación:

¿Cómo pretenden ustedes que los catalanes se puedan sentir españoles siendo al mismo tiempo injuriados, maltratados y vilipendiados por estos (o al menos por una de las aún vigentes Dos Españas)? ¿Es que ustedes son tan buenos cristianos que cuando les golpean ponen la otra mejilla para ser de nuevo heridos? El rechazo genera rechazo, y al final sólo dejan una única salida digna a los ciudadanos catalanes. Y esta salida es la que ustedes más temen (no la nombraré por si acaso luego me demandan ustedes por perteneciente a un grupo armado peligroso separatista). Y la temen debido a algo que habitualmente se atribuye a los catalanes: la avaricia y la codicia. Si Catalunya fuera pobre otro gallo cantaría. Pero resulta que es rica y que además no lo es sólo en términos monetarios. Tenemos nuestro carácter, nuestras tradiciones y... en fin, en general somos tan distintos...

Así que, y para acabar con esta supongo estéril carta, no me queda nada más que rogarles que tomen una decisión: o nos quieren en España con nuestras diferencias y nuestro dinero, o nos dejan en paz y se las arreglan ustedes solos. Pero la opción que han escogido, aunque puede que a corto plazo les lleve a presidir el país, les aseguro que a largo plazo les conducirá a la (palabra innombrable) de Catalunya: el tiempo de las colonias ya hace mucho tiempo que se terminó y ninguna nación se queda de brazos cruzados mientras otra la "expolia"

Atentamente, y esperando que mis reflexiones no lleguen demasiado profundo en sus cerebros,

el de arriba firmante

DIARI DE BITÀCORA

Capità: Àlex Rostoll (RUSTI)
Tripulació: Àlex Pagés (SITO), Joan Batlle (TITO), Dani Pera (PERA), Sebas (LOBO), Marc Pinto (MARCUS)
Vaixell: Jeanneau Sun Odyssey 32 (IZABAL II)



Dia 1, Dissabte 10 de Setembre del 2005:
L’Escala: 42º07’N, 3º08’E --------- L’Escala: 42º07’N, 3º08’E

A les 12 arribem al port de l’Escala. Allí ens esperen el Sebas (LOBO), l’Àlex (RUSTI), la Bea, el Miguel i l’Alessandra. Han passat la nit al vaixell, un Jeanneau Sun Odyssey 32 anomenat Izabal II, de 9,4 metres d’eslora. La sortida es complica: amb el txintxorro (la mini-zodiac) a l’aigua amb el Miguel a dins i el Rusti amb els nervis a flor de pell (és el seu primer viatge com a capità) fent marxa enrere, aconseguim sortir del pantalà. La gent ens mira, no sé perquè...

Els nou vinguts, o sigui, l’Àlex Pagés (SITO), el Joan (TITO), el Dani (PERA) i el Marc (MARCUS) es preparem per a l’aventura: nàutiques, banyador, ulleres de sol i la samarreta feta pel Lobo on, a més del sobrenom de cadascú, s’hi llegeix el punt exacte situat a alta mar on pretenem arribar l’últim dia, el punt de celebració , situat a 108º i 59 milles nàutiques de Port-Vendres.

Detall de les samarretes encarregades pel Lobo

Avui la intenció és anar a les Illes Medes i tornar a dormir a l’Escala per deixar els convidats, però després d’un matí assolellat ens trobem amb mal temps, pluja, poc vent i mala mar. També patim les baixes del Míguel i l’Alessandra, que es maregen, i després de dinar fondejats a Cala Montgó (també coneguda mundialment per Cala Mongo) gràcies a Cheff Sito, decidim tornar. Tornant a Port de l’Escala amb mal temps i pluja, escorant...., tots remullats inclosa la Bea

Per cert, el GPS no funciona i sembla que la ràdio tampoc. Quins collons que tenen els que ens han llogat el vaixell!!, menys mal que Rusti porta un parell de GPS’s per si les mosques.

Un cop a port fem una visita al poble. Primer anem a prendre quelcom i ens trobem amb una sardinada popular (que no és sinònim de barata). Sardines boníssimes, i com fan l’allioli: alls, oli, essència de clementina i, a remenar-ho tot amb el puny! I no se’ls hi talla, no.

Després del comiat dels nostres convidats al vaixell, ens quedem els sis aventurers amb sis nits i cinc dies per endavant. Tornem al vaixell, endrecem els queviures, ens posem ben guapos i tornem al poble buscant una mica de festa. Acabem, després de moltes voltes, en un pub fent uns dards i un billar i tornem a la nostra casa flotant a passar la nostra primera nit.


Dia 2, Diumenge 11 de Setembre del 2005:
L’Escala: 42º07’N, 3º08’E --------- Llançà: 42°23’N, 3°10’E

Ahir vam anar a dormir tard així que avui també ens aixequem tard (menys el Tito que és una marmota i s’aixeca súper tard). Avui va de debò, naveguem primer amb vent i després a motor, parant una estoneta a Cala Jòncols per dinar.

Fondejats a Cala Jòncols....



Rusti concentrat manegant els aparells d’abord (GPS’s&MAXSEA)


Abans de fer-nos a la mar teníem la intenció de, en part, basar la nostra dieta en el que el mar ens oferís. Però o aquest és molt agarrat o no en tenim ni idea (lo primer, de ben segur...). Hem posat uns curris a la popa però l’ únic que hem pescat han sigut un parell de bosses de plàstic.


Marcus aprofita la calma per a escriure quatre línies del diari

Tito endinsant-se en el món de la navegació amb el Pep Bermejo


Sobre els volts de les deu del vespre arribem al port de Llançà, assabentant-nos de que el Barça ha guanyat gràcies a dos gols de l’ Eto'o. L’ amarrador resulta ser una mica accidentat al ser de nit i intentar-ho primer marxa enrere, però al final el capità Rusti se n’acaba sortint, poc a poc sembla que es fa amb l’Izabal II.

Amarrats al Port de Llançà

Aprofitem per anar als lavabos, són una canya, les instal·lacions són noves, i ja pensem en la dutxa a pressió de l’endemà.

Sortim a prendre quelcom en un bareto que coneix el Joan i després tornem a bordo a tocar la guitarra i sopar. Amb perspectiva, serà el millor àpat que farem a la travessa (torradetes i embotits de pagès, formatges,...un plaer a bord)

Sopant a Port de Llançà


Es juga als escacs i als daus, i amb aquests últims ens juguem on dormirem cadascú aquesta nit. Al capi Rusti li toca el pitjor llit i, com que també havia perdut als escacs amb el Lobo, li agafa un cabreig divertit amb el que ens anem tots a dormir.

Ah, per cert, avui és el dia en que fa poc menys de 300 anys ens van conquerir els castellans i crec que per mi ha estat el primer en el que m’he aixecat escoltant els segadors amb la senyera onejant al vent. Molt patriòtic si no fos perquè després de 20 cops d’escoltar l’himne et donen ganes de tirar-te a l’aigua.

Nostàlgia patriòtica del SITO l’11 de Setembre


Dia 3, Dilluns 12 de Setembre del 2005:
Llançà: 42°23’N, 3°10’E --------- Cala Colera: 42°24’N, 3°10’E

Avui les coses comencen mogudetes: mentre fem marxa enrere per sortir del pantalà del port, no ens adonem que per darrere passa un altre vaixell. Al fer girar l’hèlix en sentit contrari per evitar una petitíssima possibilitat de xocar, el vaixell se’n va cap a un cantó i quedem atrapats amb els morts del vaixell del costat, el port de llançà només té tres metres de calat! I nosaltres sense saber-ho... El Sebas es llença a l’aigua bruta del port a veure el que ha passat i ens explica que estem enganxats amb la quilla i amb l’hèlix al mort. Marcus puja a bord del vaixell del costat, i aconseguim desatansar una mica els morts. Entre això i els moviments del vaixell l’aconseguim alliberar. Recollim al Sebas i al Marcus en un altre pantalà del port més fàcil d’amarrar.

Continuem cap al Nord i fondegem a Cala Garvet, on també se surt a pescar. El Joan aconsegueix foradar un peix amb l’arpó però se li acaba escapant, i al final només podem fer un aperitiu amb les lapes que hem agafat. Abans, però, el Joan havia posat els curris al txintxorro, amb lo que al final l’hèlix del motoret acaba encallada amb el nylon.

A més a més això passa lluny del vaixell i sense haver pres la precaució de portar els rems a bordo, per lo que el Sito, el Sebas i el Joan han de tornar remant amb les mans. Sort que havien anat a deixar unes quantes “mines” a la cova i anaven més lleugers...

Detall al Maxsea de la situació de l’Izabal II (Cala Garvet)

Pera i Sito de relax and take it easy a Cala Garvet


Seguim cap al Nord. Arribem a Port Bou, l’entrada a Port Bou és espectacular, és entre fosc i clar, posem una mica de chillout i comencem a entrar a la cala molt poc a poc, gaudint de la vista. Com la previsió ho permet no entrem a port i ens quedem fondejats a la cala.

Entrada a PortBou



Fent-se de nit mentre estem fondejats a Cala PortBou


Més tard, ja de nit i amb les lots frontals en marxa, el Sebas aconsegueix arreglar l’hèlix del motoret amb l’ajuda d’un ferro.


Reparant el motoret del txintxorro, MacLobo i els seus ajudants

Sopem i sortim a coberta buscant la pau i tranquil·litat que dóna el mar i el cel estelat,...llàstima que només sentim a uns gavatxos esbroncant-se des de la platja.

Després de la partideta de daus ens juguem els llits com de costum, menys el Rusti que va preferir la del centre per a poder estar pendent de qualsevol incidència, i de mica en mica anem desfilant a dormir.

La nit va ser mogudeta, força 4 i el vaixell no garrejava de miracle. La cala no estava gaire protegida i el Rusti ho sabia,... va passar la nit del lloro, tota la nit vigilant mentre els demés dormien plàcidament.


Dia 4, Dimarts 13 de Setembre del 2005:
Cala Port Bou: 42°24’N, 3°10’E --------- Colliure: 42º12’0’’N, 4º21’20’’E

Ens aixequem de mica en mica i com cada dia el Sito es dona un cop de cap amb la botavara. Avui per esmorzar, detall! Marcus, Lobo i Tito han anat de bon matí al poble amb el txintxorro (el motoret respon a la perfecció amb la reparació casolana que li vam practicar) i porten botifarres del poble, pa i tomàquets. L’esmorzar d’aquell dia és memorable, després de tanta pasta una mica de carn s’agraeix.

Lobo, Marcus i Tito sorprenen a la tripulació amb les botifarres de PortBou

Proactivitat a Bord, Sito cuinant les botifarres i Marcus escombrant la coberta, miracle!


Després d’esmorzar intentem llevar l’àncora però ha quedat clavada al fons de la mar. Lobo torna a la càrrega i amb l’ajuda d’una clau anglesa aconsegueix alliberar-nos, menys mal de l’intrèpid del Lobo.

Ens hem quedat sense aigua, així que truquem al port per avisar-los i atraquem a la benzinera. De pas també omplim el dipòsit de gasolina i ens adonem que el motor gasta molt poc ja que en seguida és ple: només n’havíem consumit 3 litres. La veritat és que anàvem sempre a vela, Rusti és un apassionat de la vela i molt poques vegades posàvem motor. A més a més la meteorologia ho permetia, mantenint-nos durant gairebé tota la travessa en mitges de 6 a 7 nusos.

La sortida del port aquest cop és perfecta, sembla que tot ho tinguem més per la mà, i la part més positiva de tot plegat és que després del que ens ha passat és poc probable que ens passi res més.

Pera i Joan de farra al privé del txintxorro


La nostra intenció avui és fondejar al migdia a Colliure i després tornar enrere menys d’una milla per passar la nit a Port-Vendrés, però al passar per allí veiem que simplement és un port sense gaire atractiu i decidim quedar-nos a dormir a la cala de Colliure, que des de la mar és simplement preciós.

S’hi tira l’àncora i tots menys el Joan i el Marcus se’n van amb el txintxorro a veure Port-Vendrés d’aprop.

Després de fer el sopar, jugar a escacs i xerrar una estoneta el Marcus i el Joan es comencen a preocupar ja que s’està fent fosc i la resta de la tripulació encara no ha tornat de la sortida amb el txintxorro...

Per fi, amb l’última claror, una silueta fosca s’apropa i arriben quasi de nit. La pel·lícula era que s’havien quedat sense combustible enmig de Port-Vendrés i havien demanat ajuda a un iot amarrat allí. Però no tenien mescla per al txintxorro així que un parell de gavatxos enrotllats els van portat amb cotxe a buscar una gasolinera oberta. Segons el Sito que era el que més sabia de francès s’han cagat en tot ja que a més a més no portaven ni un duro per pagar la mescla. En fi, de desventures sempre s’hi és a temps de viure-les, ja no sé que més ens pot passar...

Després, amb l’estómac ple, sortim amb el txintxorro i l’amarrem a l’escullera del poble. Per tal que no se l’emportin agafem un cable del motor com a clau i sortim a passejar. El poble és preciós, antic però restaurat i molt ben cuidat i net, amb una capella sobre el dic d’entrada a la cala, castell medieval amb fossar inclòs i església. Devia ser tota una plaça forta a conquistar en temps antics...

Després de menjar-nos uns gelats boníssims i de disfrutar com nens d’alguna cosa una mica fresca anem a fer unes birres en un dels pubs del poble. Per cert, tenen Estrella Damm!

Aquí ens juguem els llits a cara o creu i li toca al Marcus al camarot de popa, on hi sobresurt el motor de tal manera que no li permet ni posar-se de cantó. Sort que més enllà hi ha més lloc i tot i que és una mica claustrofòbic s’hi dorm prou ample.

Un cuiner que s’estava fumant un cigarret al carreró ens ha dit que hi ha una discoteca a uns vint minuts a peu. El Pera, Tito i Sito se n’hi van, no sense que abans aquest últim ens porti a la resta al vaixell amb el txintxorro, fent gala de la seva destresa al timó... Després d’uns escacs sentim com arriben els aventurers després de caminar una bona estona i no trobar la disco, només un bon pet.

Per cert, aquest matí el Sito ens ha obligat a tota la tripulació a posar-nos un revitalitzant i suavitzant del cabell. Potser no serem els millors navegants d’aquestes costes però segur que som els mariners més nets i polits de tota França!


Dies 5 i 6, Dimecres i Dijous 14 i 15 de Setembre del 2005:
Colliure: -------- 42º12’0’’N, 4º21’20’’E -------- L’Escala: 42º07’N, 3º08’E

Llevem àncora pels volts de les onze i posem rumb al famós punt imaginari. Es comencen a acumular objectes i brutícia per tot el vaixell, però com que demà és ja l’últim dia ho deixem una mica de banda. Mentre avancem a bon ritme amb tramuntana cadascú va dinant segons la seva gana. Farem 54 milles fins al punt de ruta a alta mar marcat i després tornarem fent si fa no fa les mateixes milles fins arribar a les Illes Medes, recorrent en forma de triangle la distància que ens hi separa. Com que navegarem de nit s’han fet torns de dues persones per pilotar. El primer, de 12 a 2, el faran els dos Àlex(Rusti i Sito); el següent, de 2 a 4, el Dani i el Joan; i el tercer, de 4 a 6, el Sebas i el Marcus. Després cada hora es repetiran els torns. Aquest és el pla però evidentment sobre la marxa tot canvia.

Després de dormir una estona a fora a la banyera la tripulació se'n va dins del vaixell, deixant fora als dos Àlex al timó amb els arnesos posats. En seguida la mar comença a fer-se gruixuda i el vent a bufar fort, de manera que l’Izabal II es mou moltíssim i contínuament està escorat a babor. Les onades són de 2 metres aproximadament i el xaloc-migjorn bufa a ràfegues de 28 nusos, força 6-7.

Rusti aferrat a la roda amb el arnesos


Nocturn!


La tripulació, cada cop que hi ha una sotragada es desperta per tal de no caure, i al final alguns acaben dormint amb una cama flexionada i el peu arrepenjat allà on poden. Tot i això en Marcus al final acaba caient al terra mentre tot de coses li cauen al damunt. Emprenyat com una mona se’n va al camarot de davant on és el Pera tot i que només li queda una hora per dormir fins al seu torn. Però al estar una mica marejat només té ganes de dormir. De fet, tots estem igual, mig marejats i intentant dormir el màxim possible a pesar dels moviments del vaixell al trencar amb les ones. A més a més hi ha una escotilla que no tanca bé, i en una de tantes onades acaba entrant aigua a dins, mullant al pobre Sito que estava dormint just a sota. Els torns canvien segons les circumstàncies, el Rusti no dorm ni cinc minuts, sempre pendent del tema, i per fi arribem al punt assenyalat (de fet algú es despista i naveguem 5 milles de mes) sense celebrar res: ni cava, ni foto amb samarretes, ni res.

Amb dormir i capejar el mal temps ja n’hi ha prou. Això passa entre les dues i les tres de la matinada. A les quatre li toca al Marcus i al Lobo i, tot i el petit mareig, Marcus disfruta amb la roda a les seves mans. Navegar de nit és impressionant, només la llum de la lluna i els estels al teu voltant, mentre les onades es passegen bruscament per damunt del vaixell, esquitxant-te per tal que no t’adormis. Sincerament, val la pena la mala nit passada només per tenir aquestes dues hores d’absoluta i plena sensació de llibertat.

Ja és de dia, amb terra a la vista i el mar totalment en calma. Quin goig de dia! El Rusti no obstant continua amb l’arnés posat. No triga en treure-se’l i explicar-me que hem anat més enllà d’on tocava i que potser hem pecat una mica d’inconscients anant endins de nit sent com som tots plegats uns autèntics mariners d’aigua dolça. Però l’experiència ha estat positiva i n’hem sortit molt ben parats. A l’arribar a port ens podrem penjar una arracada com feien abans els mariners que passaven pel Cap d’Hornos. La tornada ha estat força més lenta ja que hem anat tota l’estona remuntant, però tot i així hem anat a una mitjana de 4 nusos. Ara però anem més lents, i quan arribem a les Illes Medes haurem estat un total de 26 hores seguides navegant.

A l’arribar a les Medes hem de fer l’última pràctica, ja que aquí no es pot fondejar per no malmetre el fons marí. Així que amb el bitxero hem d’aconseguir pescar una de les, per sort, moltes boies que hi ha. No és fàcil, però a la cinquena o sisena ens en sortim. I ara aquí toca el descans del guerrer: dormir, menjar, veure peixos i comentar la travessa. Després de fer-nos fotos aquàtiques amb el confiats peixos (aquí evidentment no es pot pescar i per això se t’apropen fins a tocar-te i tot) desamarrem i ens dirigim a l’Escala a tornar el vaixell.


Aquàtiques en les Illes Medes, impressionant paisatge submarí


Ja al port toca fer la feina més feixuga i pesada: netejar-ho tot (com està la nevera!), fer les bosses i repartir-nos el menjar i la beguda que ha sobrat.

Això s’acaba, anem a un restaurant a menjar de debò (quines ganes de menjar fresc i de variar la nostra pobre dieta!) i, mentre el món se’ns mou a tots contínuament i sense cap motiu aparent, ens felicitem i acomiadem. Al final hem complert tots els objectius marcats i ha estat una experiència inoblidable. Capità i mariners cap a casa i fins una altra! Bon vent i barca nova!

FINS LA PROPERA!

Per Marc Pinto i Guilemany. MARCUS
(amb la inestimable ajuda del capità RUSTI, sense la qual aquest relat no hagués estat possible)

NO A LA MORT

Posats a queixar-se i a demanar...

Diuen que és bo i sa queixar-se però què vols, no suporto la gent que està constantment criticant, com si res es fes mai bé: una mica pot ser sa però massa pot acabar sent perjudicial per la gent que t’envolta.

I és que és tant fàcil i beneficiós queixar-se... Primer et desfogues, traient la teva energia negativa. Però com és ben sabut l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma o simplement es conserva. I què se’n fa del pes que t’has tret de sobre després de queixar-te? El porta ben acomodat a la seva esquena el pacient oient. En segon lloc, dones la impressió que pateixes molt i que estàs fins al capdamunt de tot, o sigui que llances el missatge de: compte amb mi xavalote que ja vaig calent i no voldria pas que prenguessis mal.

Per això jo m’apunto a la demanda d’aquestes dues senyores grans i reivindico la immortalitat! No estic d’acord amb la mort, perquè m’haig de morir, jo? És que potser faig mal a algú si visc eternament? No senyor, tinc tot el dret a decidir per mi mateix, i ni el tal Darwin ni la tal Sàvia Mare Natura tenen cap dret a fer-ho per mi. Que conec els meus drets, jo!



En fi(valgui la redundància), que aquesta foto tant maca la vaig retallar d’un diari del qual no en faré publicitat (tinc per norma no fer-ho mai, ni periòdica ni puntualment, i la raó avui dia la sap tothom que estigui una mica a l’avantguarda de les opinions). Ho vaig fer perquè em va sobtar molt: és el súmmum de l’absurditat demanar No a la mort precisament en un cementiri. Com si es pogués evitar...

Evidentment hi ha un context on situar aquesta imatge i que gairebé l’acaba de fer coherent del tot: està presa poc després dels atemptats de l’ 11 de Març. Segurament el que volien dir era: No a la mort prematura i violenta de persones innocents. És a dir, No a l’assassinat en massa. Però igualment la imatge resulta força xocant, no?

QUIN ABÚS!

Un altre retall de diari impactant.

Potser algú hauria d'informar a aquest nét de Pinochet a qué es dedicava el seu avi!

PAJARITO DE MI CORAZÓN

Un día cualquiera. 7:45 de la mañana. Dentro del coche camino del trabajo circulando por el carril derecho de la autopista por encima del límite de velocidad permitido por la Dirección General de Tráfico. Llego tarde. Como siempre.

De repente, aparece por mi derecha un pajarillo. Parece que quiera cruzar la C-32 haciendo un vuelo rasante, pero duda y vuelve, metiéndose entre las ruedas de mi coche. En unas fracciones de segundo razono lo siguiente: si lo intento esquivar, lo más probable es que lo pise con alguna de las ruedas y que me coma el posible coche que pueda estar pasando en ese momento por mi izquierda. Así que dejo que se meta por debajo del coche, entre las ruedas. El ruido que oigo a él lo ha matado pero a mí me duele en alguna parte del alma.

Éste día no es igual a los otros. Entre las inevitables y necesarias rutinas del trabajo (de cualquier trabajo) se cuelan pensamientos extraños, medio de culpa y medio de pena. Hoy toca Figueres. El compañero baja del coche para ir a mirar algo. Mientras yo me quedo en el coche, en el mismo asiento del conductor y en el mismo coche que hace un par de horas a 100 kilómetros de allí he usado para matar a un pobre e indefenso pajarito. Un pajarito igualito al que veo revoloteando inquieto cerca del coche. Y aquí viene lo más extraño: vuela hasta la ventanilla de mi lado y, suspendido en el aire, toca dos veces con su pico el cristal.

Yo me quedo alucinando, no puede ser. Lo comento con el compañero, no sabe qué decir. Lo comento con todo el mundo, escucho comentarios jocosos tipo: “el pajarito fantasma ataca de nuevo”. Lo comento con la persona que de vez en cuando me corta el pelo en su casa, se queda pensativa y me cuenta experiencias místicas vividas por ella misma (halos brillantes de individuos desconocidos y su cuerpo medio flotando en el aire.)

Suerte que mi bandera es la ciencia. Me acabo convenciendo de que la sangre del otro bicho le ha despertado el interés. Pero... ¿tenia que picotear la ventanilla, y además a un palmo de mi cara? Si algún día lees esto, pajarito mío, espero que me puedas perdonar. Descansa en paz.

ELS REVULSIUS CONTRA ELS REPULSIUS

Era un tarda tranquil·la. El telèfon gairebé no sonava. La Carla estava asseguda absorta amb les seves coses, així com la Marta i el Joan. L’ Eudelterio, a la meva esquena, es mirava la pantalla de l’ordinador intentant trobar una solució al traçat de la línia de la Pobla de Segur. La Raquel tornava a passar pel meu costat a tota velocitat gràcies als patins en línia que portava als seus peus, i en Lluís tirava com sempre la seva estilogràfica enlaire per tal que aquesta fes quatre voltes i acabés aterrant a la seva mà sense ni tant sols mirar-la.

Una tarda normal i tranquil·la com deia. Fins i tot amb el fet usual de veure davant meu la silueta d’una persona a través del vidre fumat de la porta d’entrada. Des del meu seient vaig animar a la tímida figura a que travessés el llindar de la nostra senzilla i humil oficina. La sorpresa va ser veure, en comptes d’una persona amb un maletí i corbata, a un pallasso. I no en el sentit figurat, que no hagués estat gens estrany, sinó amb el seu nas vermell i rodó i les sabates de mig metre de llargada, a més de la típica melena roja, la samarreta a ratlles multicolors i el mono verd. I a viva veu, com si la nostra oficina fos un camp de futbol, va exclamar:

- Bona tarda a tothom! Perquè fa bona tarda, no es verdad? I es que viure és magnífic, no trobeu? I si jo us digués que teniu la increïble oportunitat de rebre una notícia molt important per a la vostra vida? A que faria el dia si això fos possible encara millor? Doncs jo us porto una bona nova, i no és broma. I quina és la bona nova, us preguntareu? Doncs jo us la dic ara mateix sense més preàmbuls i amb tota la diligència del que puc ser capaç, davant de tant magna notícia.

Les nostres boques en aquell moment devien recordar a algú que va a dir quelcom però no ho acabava de dir. Qui collons era aquest personatge? Que volia? I aquest va continuar:

- Però abans, i si sou prou bons oients ho recordareu, us he de dir que és només una oportunitat, així que no us dono pas res per res. Però no patiu, el que us demano no és res. Ho potser ho és tot, vostra és la decisió. El que us demano és un petit vot de confiança. Us demano que estigueu amb mi a soles una estoneta només. Què me’n dieu?

Per fi havia acabat d’acabar! Però ningú ho va aprofitar per dir res durant una bona estona. A la fi, l’ Eudelterio es va recobrar de l’astorament i, aixecant-se de la cadira ergonómica que tenia per seient, li va dir:

- Mira pallasso: tu cola, jo goma.

Va fer tres passes corrent fins on era ell i li va etzibar una patada en els ovaris.

- Aaaaaaaaaau!!!

Després li va treure la peluca, el nas i les sabates i, amb una escopinada, el maquillatge. Tots amb estupor vam descobrir que el personatge ocult no era altre que la ex-ministra Gaiola Quels Plaus.

Com podia ser que ens hagués trobat? Pensàvem que havíem escapat de l’antic règim de repressió i que ara davant de nosaltres s’obria un futur ple de prosperitat i joia! Mentre encara governava el PEP ens havíem hagut d’ocultar com a empresa d’enginyeria i ara estàvem tant contents de la feina que fèiem i dels seus resultats que tot i no necessitar més l’encobriment de les nostres personalitats secretes seguíem com a simples treballadors comuns, normals i corrents.

Ens havien trobat i clamaven venjança, de ben segur. La nostra idea havia sigut tant demolidora per als seus interessos que no podien continuar vivint amb aquella-nosaltres espina que duien clavada als seus ben bregats genitals.

I és que en altre temps, abans de ser uns pobres assalariats com ara, havíem participat en el programa Treu Enfora La Animositat Millorant A Malejants Anormals (TELAMAMA), auspiciat pel grup secret de contraespionatge TALANT (Tens Alguna Llibertat Amputada Necessàriament Teva?) liderat per un personatge misteriós i ambigu anomenat Sabatetesdestarpercasa. Aquest programa demanava voluntaris encomanats a la causa i disposats a enderrocar el règim maliciós i repugnant que havia aconseguit arribar al poder amb múltiples enganys i més mentides. Així que ens vam apuntar a la causa i vam passar tot un any exposats a terribles proves de resistència i habilitat per tal de provocar un quíntuple gir mortal al nostre cervell i aconseguir raonar com mai ningú fins aleshores ho havia aconseguit. I a fe de Onze que es va aconseguir, ja que tots set ens vam reunir durant un altre any sencer i vam aconseguir trobar la manera d’aconseguir un pla que fos prou bo i a la vegada prou senzill perquè fos impossible no obtenir l’èxit tant desitjat.

El pla consistia a utilitzar uns aparells de transmissió i recepció de veu i text molt utilitzats en aquell moment i anomenats per un error històric mòbils. I es que la correcta denominació d’aquests aparells avui en desús hauria estat portàtils ja que les seves facultats no permetien que es moguessin per pròpia voluntat o amb control remot, però si que es moguessin juntament amb el portador gràcies al moviment d’aquest. En fi, que gràcies a aquests anacrònics aparells i mitjançant un missatge concís però terriblement intel·ligent es va aconseguir que el poble obrís per fi els ulls després d’un període considerable de visió indefinida. El missatge tenia vàries formes d’expressió per tal de no aixecar sospites de la nostra existència i confondre als adversaris, però bàsicament venia a dir això: “El Govern ens té enganyats i ens amaga coses. Passa-ho”. L’última paraula era invariable en tots els missatges i era clau ja que permetia que es formés una cadena exponencial que va acabar provocant una resposta massiva per part dels oprimits votants.

I ara aquí estava una de les màximes representants de l’antic govern, i de ben segur que n’arribarien més si no era ja que ens estaven esperant a fora amb pals i garrots. Criatures repulsives, vaig pensar.

I així era, ja que després del crit esgarrifós de la senyora ex-ministra Gaiola Quels Plaus el vidre de la porta va petar amb gran estrèpit mentre la figura d’un altre pallasso apareixia barrejada amb els múltiples trossos del vidre. I aquest no era altre que el molt honorable i respectat arreu president del PEP María No, Ratllot. Anomenat també pels seus més pròxims en Ratlleta. Aquest només portava de disfressa la samarra ratllada, les grans sabates i el mono verd. No vaig saber mai si perquè s’havia tret la resta o perquè en realitat no li feia falta disfressar-se gaire més.

Així que vaig veure en Ratlleta vaig saber que tindríem una tarda complicada i que no podria arribar d’hora a casa. Bé, ja hi estava acostumat, així que sense pensar-m’ho massa i volent enllestir la feina quan abans millor em vaig aixecar de la cadira i, aixecant aquesta enlaire, li vaig llençar al cap del president. Aquest però, i gràcies al pas de la gavina après a la Acadèmia de Ciències d’ Organització Política i Social (ACOPS) del seu partit, va aconseguir volar cap a l’altre extrem de la sala i deixar-me amb un pam i tres quarts i mig de nas. Aleshores va contraatacar agafant el ratolí inhalàmbric de la Carla i fent amb aquest que els nostres ordinadors, units per xarxa, entressin en un bucle del qual només van poder sortir explotant en centenars de trossets. Això va provocar un gran desconcert entre nosaltres. Però també va provocar un efecte inesperat i no calculat per en Ratlleta, i és que la sortida d’adrenalina provocada per l’enuig de veure destrossades les nostres estimades i mai prou ben valorades eines de treball va permetre’ns fer-nos un altre cop amb la situació. Tots alhora ens vam llançar sobre el malèfic Ratlleta María No, immobilitzant-lo seguidament amb els milers de cables que sortien dels nostres ordinadors i es passejaven pel terra dia si i dia també (per fi els hi havíem trobat una utilitat diferent de la de fer-nos caure de cap contra les cantonades de les taules).

Amb tot això però ens havíem oblidat de l’ Eudelterio i més concretament de la Gaiola. Aquesta reia macabrament amb una regla a la mà mentre li pegava al culet del nostre pobre company. Per acabar-ho d’adobar, i en una operació de gran intel·ligència i sense precedents en la cúpula del PEP, es van obrir simultàniament les finestres de l’oficina i van entrar més representants del règim. Allà estava l’ Ascebes Parts i en Picu Doncsrascat, així com en Josep Manel Lafarola, famós reporter del barri Cessat.

Per sort ens havien entrenat per situacions com aquestes i sabíem el que havíem de fer. En Lluís ja tenia a punt la seva arma més mortífera, mentre nosaltres formàvem la típica posició d’atac de les Cinc Persones. Un cop feta la formació, i després de fer el tradicional salut als nostres adversaris en senyal de respecte i profunda estimació, en Lluís va llençar el seu atac més poderós contra en Picu Doncsrascat, que va acabar ple de tinta després que la estilogràfica d’en Lluís donés quatre voltes enlaire, descarregués el seu contingut i tornés a les mans del seu hàbil propietari. Així doncs, i mentre en Picu Doncsrascat es treia i posava mil vegades les seves ulleres intentant en va que aquestes quedessin totalment netes de tinta, vam descarregar el nostre atac mortífer. Gràcies a l’habilitat de la Raquel amb els seus patins podíem agrupar-nos en un sol bloc que, al girar i desplaçar-se alhora, un per un tombava els nostres adversaris. I així va ser per en Lafarola i l’Ascebes Parts, però no per la Gaiola ja que l’ Eudelterio es trobava massa a prop d’ella i temíem provocar-li un nyanyo, cosa que no ens hauríem perdonat mai.

Però la Gaiola, al veure la nova situació, va deixar de vermellar el pobre culet del nostre company i es va posar a plorar. Entre sanglots ens va preguntar que perquè havíem sigut tant dolents amb ells si tot el que havien fet era pel bé de tothom i amb les més bones i lloables intencions. Sniff..

Així doncs una altre cop havíem aconseguit sortir-nors’en,lo-hi. En fi, que el món era ja definitivament un lloc segur on en Sabatetesdestarpercasa podia tranquil·lament predicar el seu missatge de bona voluntat i així portar als cors de tots els seus conciutadans l’esperada pau i anhelada joia. Nosaltres, per la nostra part, després d’arreglar la porta i comprar uns altres ordinadors, vam seguir treballant amb molta alegria i més felicitat. Teníem però la terrible seguretat de que noves amenaces sorgirien i farien necessària la nostra presència, i que per tant destorbarien la nostra tant preuada i estimada vida a l’oficina.

M a S s A i E n E r G i A N u C l e A r

(o de com una diminuta porció de matèria pot destruir ciutats senceres)


En el primer relat, El Temps i la Relativitat, explicava el procés de conversió d’una estrella en un forat negre. Aquest procés era degut a que l’estrella esgotava el combustible que cremava i aleshores es feia més petita, guanyant densitat i fent que la seva gravetat fos tant gran que ni tant sols la llum podia escapar. Doncs bé, en un principi creia que l’estrella es feia més petita perquè perdia massa però, com molt bé em van fer notar, això no és així.

I és que la massa d’un objecte és molt difícil de canviar. Es requereix una quantitat enorme d’energia i només es fa a nivell subatòmic (es divideixen o agrupen els nuclis dels àtoms). Precisament tant l’energia nuclear com la bomba atòmica es basen en aquesta enorme estabilitat de la massa. És curiós de reflexionar sobre el que passaria si la massa dels objectes fos més fàcil de canviar. Podríem veure per exemple com un cigarret es fisiona (es divideixen els nuclis dels seus àtoms en parts més petites) i provoca una explosió més forta que cap altra bomba llançada fins ara. De fet, per a les bombes de Nagasaki i Hiroshima es va utilitzar una massa d’aproximadament un gram. Si observem l’equació més famosa de la història, E=mc², tenim que aquesta ens explica precisament això, que al canviar la massa s’allibera una gran quantitat d’ Energia ja que una quantitat molt petita de massa equival a una altra molt gran d’ Energia. Això és degut a que la velocitat de la llum, c, al quadrat, resulta de l’ordre de 90.000.000.000 Km² per segon², una quantitat evidentment enorme. Per això, per tal que l’ Energia sigui igual a l’altre terme de l’equació (massa per velocitat de la llum al quadrat) i que per tant aquesta equació es compleixi, aquesta Energia ha de ser molt gran ja que una petita quantitat de massa al multiplicar-la per la gran xifra de la velocitat de la llum al quadrat esdevé enorme.

La manera utilitzada per a realitzar una fissió nuclear és en teoria força simple. Es bombardeja un nucli d’urani 235 (U-235) amb l’impacte d’un neutró lliure (en un àtom hi conviuen els electrons -a l’exterior- amb els protons i neutrons –al nucli). Això fa que l’urani augmenti i passi a ser urani 236, un nucli compost força inestable. Degut a aquesta inestabilitat es fisiona (es separa) formant dos nuclis compostos també inestables, el Ba-144 i el Kr-89, i tres neutrons lliures (236 – 144 - 89 = 3). I el més important i interessant, aquesta fissió també farà que s’alliberi una certa quantitat d’energia.

Aquests tres neutrons lliures seran els responsables de que es pugui originar una bomba atòmica, ja que cadascun d’aquests neutrons impactaràn amb d’altres nuclis provocant una reacció en cadena que no pararà fins que s’acabi l’urani i que provocarà una explosió descontrolada d’energia anomenada bomba atómica.

Fins aquí el procediment d’una fissió nuclear però ara faltaria saber la raó per la qual s’allibera energia. Un nucli està format per protons i neutrons units per una força anomenada nuclear forta. Però, a diferència del que en un principi seria més lògic de suposar, la massa total d’aquest nucli és diferent de la suma de les masses individuals dels seus protons i neutrons. Concretament, la massa total del nucli és menor a la de tots els seus elements sumats. Aquesta diferencia és equivalent a l’energia utilitzada pel nucli per a mantenir lligats els protons i electrons (equivalencia massa – energia). I és precisament aquesta energia nuclear la que és alliberada durant les fissions.

EL TEMPS I LA RELATIVITAT II, La prova dels avions

(o de com es confirma el que tothom ja sabia: anant ràpid guanyes temps)

Tal com vaig comentar en l’anterior escrit, Einstein va proposar el fet de que la velocitat de la llum no depenia del moviment de l’observador. És a dir, un observador mesuraria la mateixa velocitat de la llum (300.000 km/s) tant si s’estigués apropant a aquesta com si s’ estigués allunyant. Això implica que el temps no és una magnitud universal sinó que cada observador té el seu propi temps personal.

A la pràctica això vol dir que quan més gran és la teva velocitat (més s’apropa a la de la velocitat de la llum que és el màxim) més lent passa el temps. Això s’ha pogut demostrar d’una manera molt pràctica a partir de dos avions idèntics que van sortir a la mateixa velocitat però en sentits oposats: un se’n va anar cap a l’ Est seguint el moviment de rotació de la Terra que fa que aquesta giri sobre ella mateixa, i l’altre cap a l’ Oest. Tant els dos avions com un observador situat a una torre de control disposaven d’uns rellotges molt precisos capaços de mesurar fraccions molt petites de temps. En un instant determinat per l’observador de terra es van parar els rellotges dels dos avions, observant que marcaven uns temps lleugeríssimament diferents. En concret, el que volava lleugerament més ràpid ajudat per la velocitat de la rotació terrestre indicava un temps menor (però s’havien parat els rellotges al mateix instant!). Els passatgers d’aquest avió van guanyar unes petitíssimes fraccions de segon respecte als altres! Això vol dir que per viure més temps podríem estar permanentment volant en sentit Est, tot i que només guanyaríem unes mil·lèsimes de segon.

Evidentment a la pràctica aquest fet no es nota ja que afecta molt poc a les velocitats a les que ens movem normalment, i només ho fa en prou mesura en velocitats pròximes a la de la llum.

EL TEMPS I LA RELATIVITAT

El primer que em passa pel cap quan penso en el temps és un rellotge. Però després m’adono que aquest és només un instrument inventat per l’ésser humà per poder-lo mesurar. De fet, el temps és també una invenció de l’home (i de la dona), un concepte més d’entre tots els que utilitzem en més o menys mesura en la nostra vida diària i que ens diferencia dels altres éssers no racionals.

Intentaré refermar aquesta vague definició del temps fent ús de la teoria de la relativitat de Einstein, la qual ens diu que aquest temps és relatiu (depèn de l’observador). Que aquest temps sigui relatiu, que no es mesuri igual per tothom, contradiu el concepte de temps que tots tenim en ment i que utilitzem en la nostra vida quotidiana. I precisament el fet que aquestes definicions de temps siguin diferents demostra que són conceptes creats per l’home i que només tenen raó de ser en la nostra ment.

Per fer-ho explicaré com la teoria de la relativitat ens diu que en l’hipotètic cas de tenir un observador situat dins d’un forat negre i un altre fora, ambdós mesuraran temps diferents. Concretament, el situat a dins del forat viurà més anys que el de fora (seria la solució definitiva per no envellir si no fos perquè entrar en un forat negre significa morir pràcticament a l’instant). Només necessitem conèixer dues coses: què és un forat negre i com es comporta la llum quan viatja per l’espai.

Que és un forat negre? Un forat negre és una estrella que, al acabar el combustible que fa que brilli (crema Hidrogen transformant-lo en Heli), es contrau sobre si mateixa. Això vol dir que perd tamany a canvi de guanyar densitat (és com si es buidés per dintre) i que per tant atraurà amb més força els objectes (la seva gravetat, la força que atrau els objectes pròxims a ella, és més gran). Arribarà un moment en que la malaguanyada estrella arribi al denominat radi crític. En aquest instant la gravetat serà tan forta que ni tan sols la llum podrà escapar a la seva atracció. Per això visualment aquestes singularitats a l’espai denominades forats negres són precisament això, esferes fosques on la llum de l’interior no es pot escapar i que per tant no pot arribar als nostres ulls.

L’altre fenomen necessari per entendre la relativitat del temps és la velocitat de la llum. Aquesta és, segons Einstein, una magnitud constant i invariable per a qualsevol observador sigui quin sigui el moviment d’aquest (a més de ser la més gran de l’univers, res no pot anar més ràpid que la llum). En concret és de quasi 300.000 quilómetres per segon.

Si unim les propietats d’un forat negre amb les d’un raig de llum ens trobem amb dos fets en un principi irreconciliables: el raig no es pot escapar de la frontera pràcticament fixa del forat negre però segueix amb velocitat constant i invariable. Com pot ser que la llum, tot i no canviar mai de velocitat, no assoleixi mai l’objectiu i s’escapi del forat negre?

Arribats a aquest punt només hi ha una solució a aquest dilema: dins del forat negre el temps va més lent (és la única manera de que els raigs de llum no arribin mai a escapar-se de l’atracció de l’estrella)!

Una altra manera d’explicar-ho: si l’equació Espai = Velocitat x Temps és certa, i l’apliquem al raig de llum, tenim que tot i que no varia gens ni mica la seva velocitat, l’espai que aquest recorre és cada cop més petit, ja que no arriba mai a la frontera del forat. Matemàticament doncs ha de disminuir el temps per tal que es conservi la igualtat de l’equació (quan fora del forat el rellotge ha marcat que han passat 10 segons, un rellotge situat a dins en marcarà només 2, per exemple). De fet, el temps dins del forat és directament proporcional a la distància que separa la llum de la frontera, fent que aquesta llum no arribi mai a escapar-se. És com el típic malson en que quan més t’apropes a l’objectiu desitjat aquest més s’allunya de tu. En aquest cas quan més s’hi apropa el raig més lent passa el temps i per tant no hi arriba mai.

Així doncs, i tornant al principi, suposem que un astronauta quedés atrapat dins d’un forat negre. Primer de tot cal dir que moriria pràcticament a l’instant ja que la ja comentada enorme força de gravetat de l’estrella l’estiraria molt més pels seus peus que pel cap (o a l’inrevés, depèn de com hi entrés), convertint-lo en un fil de plastilina (o de xapapote). Però els breus moments de vida que tindria dins del forat els viuria molt més lentament que els del situat fora (tot i que per ell el temps transcorreria igual que abans ja que tot al seu voltant aniria igual de lent). A l’astronauta li semblaria que el temps passa igual de ràpid però si des d’una nau espacial poguessin veure’l els semblaria que es mou a càmera lenta. És per això que viuria més anys l’astronauta en el cas que es pogués viure dins un forat negre. Tot i que en realitat no viuria (en el sentit d’experimentar sensacions) el mateix ja que ho estaria fent tot a càmera lenta i per tant viuria, per entendre'ns, amb una altra intensitat. Per tant un astronauta que estigués 30 anys dels “normals” dins d’un forat negre i que després pogués sortir a l’exterior, seria més jove que un germà bessó que s’hagués quedat fora. Tot i això el germà de fora li diria a l’altre: “que me quiten lo bailao!” ja que si, seria més vell, però perquè hauria viscut més. L’altre al seu costat tindria una mentalitat d’una criatura ja que no hauria madurat gens. En definitiva, que a efectes pràctics al germà astronauta no se li hauria allargat la vida. Em sap greu, no seria la solució per ser immortal, seria més aviat un estat de semi-congelació.

Així doncs, queda demostrat que el temps és una invenció de l’home, ja que el concepte que tots en tenim d’ell no és el real. En situacions normals es comporta com tots esperem, però en situacions límits es pot veure que no és una magnitud universal. De tota manera, no cal ser l’ Einstein per adonar-se que cadascú, i en diferents situacions, té una percepció diferent del temps.

DIARI DE SENEGAL, VIATGE D'ANADA I TORNADA

Dia 1, Dissabte 7 de Setembre del 2002:

Ens trobem a les 10 del matí a l'aeroport l' Àlex, l' Álvaro i jo amb ressaca "pellicera" esperant al Pau que ve de treballar dotze hores seguides i dormir-ne una. A l'hora d'embarcar, amb les motxilles plastificades i tot, ens diuen que... no hi ha places! Es veu que en venen més de les que hi ha per assegurar-se que l'avió surti ple, quina barra! Per sort ens ho solucionen amb una ruta alternativa que ens porta a l'aeroport de Linate (Milà) i d'allà ens porten en taxi a Malpensa (Milà també), que era on en un principi havíem d'anar directament. Finalment ens xupem un viatge de 6 hores fins a arribar de nit a Dakar, on tenim el primer contacte amb la gent autóctona. Primer algú sense més ni més ens demana: oro, oro! (euro, euro!), i després ens volen vendre la moto: pretenen cobrar-nos 40 € per anar al centre en un taxi. Al final ens timen cobrant-nos-en 15.

Aconseguim trobar l'hotel on van dormir el Pau i l' Àlvar en l'altre viatge que van fer fa un parell d’anys i ens llancem al Dakar de nuit! Entrem al primer lloc que veiem i després ens adonem que és un puti-club. Sense que passi res (tot i que ...) anem a un altre lloc molt guapo (el La Poste), on toquen en directe i la gent no para de ballar. Quin ritme, tu!


Dia 2, Diumenge 8 de Setembre del 2002:

Sembla que hagi passat una setmana, hi ha hagut mogudes per tot. El cotxe ens costava molt car (un mil-lió de CFA's per dues setmanes, que vénen a ser unes 250.000 pessetes o uns 1.500 euros!) i al final hem aconseguit un d'ocasió per 600 € (tot i estar a nom de l'empresa, Europcar, segurament era d'un particular). El cotxe és un Nissan Sunny Exsaloon que està prou bé, tot i que no és un 4x4 precisament (més aviat un cotxe d’aquests familiar antic). Sortim cagant llets de Dakar deixant enrere els pesats de torn. Molts kilómetres per arribar a Kaolak on hem llogat una habitació, hem pillat marijuana (molt dolenta, un timo) i hem estat a l'únic bar que serveixen alcohol (això deia a la guia). Un dels clients, força pet, ens ha comentat algo així com que els toubabs (els blancs, nosaltres) només venim aquí a follar-nos les seves dones. Un tio molt agradable, si.

Després de que el Pau pillés un matalàs enorme que literalment ocupava mitja habitació (el va col·locar al mig i tot i això encara es pujava damunt dels altre tres llits) anem a dormir.


Dia 3, Dilluns 9 de Setembre del 2002:

Pel de matí le petit dejeuner (trés bonne) i en ruta cap a Gàmbia. Després de passar la frontera arribem al ferri que creua el riu Gambia i es canvien els papers, ja que aquí es parla anglès (i els que més el parlem som l' Aleix i jo). A mi aquesta gent em sembla més "legal" que la del Nord del Senegal. Mentre pugem el cotxe al ferri comença una forta tempesta i just aleshores les finestretes del cotxe no funcionen! Res, un botó que s'havia premut tot sol o per la gràcia divina... En fi, que sortim del cotxe i ens barregem amb la gent, i els nostres ulls semblen disposats a no moure’s de certs llocs... es veu que hi ha un concurs de samarretes mullades al ferri! (la pluja fa que les primes samarretes de les noies senegaleses es transparentin). Oi tant que de l’ Àfrica va sortir el primer grup d’ homes i dones, després d’allò ja no es va poder superar! Mamma mia!!!!!

Un cop amb els peus a terra ferma (i amb quatre coses més també ben fermes), de ruta per Gàmbia i ens trobem amb... un embús de cotxes! Aquí, i tot i que el carrer principal de la ciutat per on passem és un fangar amb barraques a banda i banda, tothom sembla tenir vehicle. Se'ns fa de nit parats al cotxe i notem que l'ambient s’està calentant. Sortim per veure qué passa més endavant i de cop i volta estic ajudant a treure del mig del camí unes pedres de ciment tipo Nova Jersey que barraven el pas. A la fi, i després d’al·lucinar amb lo boja que està aquesta gent quan s'hi posen (crits per veure qui passa primer, sacsejos al nostre cotxe, un urbano amb una cara que fa pena de mirar fent veure que dirigeix el tràfic...), passem enmig d'aquest caos i continuem. Després de passar-nos un desviament i de preguntar el camí arribem a la frontera que ens portarà al Senegal sud, la zona rebel de Kassamance, i ens trobem que està... tancada! Non, n’est pas possible! Ens trobem de nit en un camí fosc amb una barrera tancada amb un candau "cutre salsixero" entre el que s'adivina d'un grup de cabanes i la caserna de l'aduana. Però cap problema, treiem les guitarres i el whisky i la fem petar amb la gent del poble i el poli de l'aduana. Aquest ens invita a dormir dins la caserna, però decidim dormir fora al porxo, mentre ens pregunten per la nostra vida i ens adverteixen dels perills del tabac (fins i tot impotència, tu!).


Dia 4 i 5, Dimarts 10 i Dimecres 11 de Setembre del 2002:

Ens aixequem de bon dematí amb el "meravellós" cant dels 4000 galls que hi ha al poble i ens dirigim a un campament situat prop de Kafountine que ens han dit que el porten uns catalans. Al poble intercanviem bromes i tabac amb els soldats de l'entrada. Per aquí no són policies sinó soldats ja que segons ens diuen hi ha rebels i la zona és perillosa. Tot i això no trobem cap mostra de rebel·lió, només canvia la cosa pel fet dels soldats a peu i per un parell de tancs que veiem, i arribem a la conclusió que els del Nord del país ens adverteixen de Kassamance perquè no els hi agrada que hi vagin turistes a gastar-s’hi els calés (per cert, un dels conductors dels tancs treu el cap per la cassoleta i fa por només de pensar quina arma té al seu poder un tio amb una cara de babau com aquesta!).

Bé, després de passar per un caminet empantanegat amb un "negritu" que ens fa de guia i que fa cara de passar-s'ho realment molt malament amb la suicida conducció del Pau, ens trobem amb el Sal, el hombre chachi, que viu aquí amb la seva família i amb els dos catalans que porten el campament. Justament, i després de molt de temps de no fer-ho, han tornat de visita a Catalunya.

Això és vida: aixecar-se, caminar cinquanta metres i xoof... de cap a l’oceà Atlàntic. Rentem la roba, treiem aigua del pou, recollim moltes escopinyes i fem un partit amb els nens d'allà entre les cagades de les vaques que pasturen per la platja (la línia que separa la platja del camp és molt difusa). De puta mare si no fos perquè jo estic amb febre tot el dimecres i em quedo a la cabana-bungalow. Mentres l' Álex, el Pau i l' Álvaro (que per cert aquí li diuen Varo, potser perque “Al” significa algo en la seva llengua, el wolof) se'n van al poble i al tornar s'equivoquen de camí i se'ls queda el cotxe encallat. Al final agafen a un que passava per allí que els porta al campament (si es que...) Ah, també els timen amb un té, però una burrada...


Dia 6, Dijous 12 de Setembre del 2002:

Ja no tinc febre però estic atontat pels antibiòtics. Tot i això ens fotem una excursió de collons (uns 15 km a ple sol) per anar al poble del costat a veure un baobab (un tipus d'arbre) que és E N O R M E . Els del poble es posen pesadíssims: ens fan comprar caramels pels nens i gairebé ens liem a hòsties perquè ens volien fer pagar 1000 CFAs per haver vist el punyeter arbre.

Al tornar li expliquem l’aventura al Sal i se’ns en riu a la cara de molt bona gana perquè l’excursió era al migdia, quan més dóna el sol i ningú és al carrer. Després d'un bany a l’oceà agafem el cotxe i cap al poble, on al Pau l'afaiten deixant-li unes curres que pa qué. Comprem per fer una truita espanyola que surt boníssima i anem a dormir que demà ens aixecarem d'hora per fer una excursió de dos dies per unes illes. Per cert, quan anem a batre els ous per fer la truita resulta que són ous dusus! Després de trencar-nos la caixa i de que el Sal també es pixés de riure a costa nostra anem a la boutique a comprar els bons.


Dia 7, Divendres 13 de Setembre del 2002:

A poc a poc ens aixequem i anem al moll de les piragües, que està dins un hotel-campament de luxe (motos d’aigua, overcraft tamany butxaca...). Després de riure una mica amb el sergent mentre ens revisa els passaports (es veu que això és habitual aquí) pugem a la piragüa nosaltres quatre, el Sal i le comandant. La piragüa és molt inestable i quan un es mou (que al començament sempre és el Pau) la barca tomba cap un costat. Naveguem entre meandres una bona estona fins arribar a l'illa dels cocos, on pillem uns cocos (je, qué divertit).

Després anem a una altra illa a dinar i a beure el té. Allí ens planten en una esterilla de colors col·locada enmig del poble i, mentre el Sal busca una bona gallina, aquests al·lucinen en colors amb l'esterilla i els arbres. La gallina ens la porten viva i ens demanan qué ens sembla; bé, és clar, com si em portes la més vella i escarrancida, tots estem flipant amb tot plegat. Ni que fossim els reis del mambo! Es veu que no tenen ganivet i ens demanen un per tallar-li el coll. El Varo li deixa la seva navalla però l’hi tornen poc després ja que talla molt poc (pobre gallina, quina escabachina...).

Tot seguit anem a l'illa de la Maria. Arribem, plantem les tendes on ens indica el Sal i se'ns fa de nit. Nit per recordar, ja que ens adonem que estem just enmig del que es podria dir la plaça del poble (format per quatre cabanes), i després de fer uns petes de xocolata de la bona disfrutem veient com balla la quitxalla. S'ho passen la mar de bé amb la seva mare ballant cançons que sonen per la radio, mentres nosaltres anem a dormir i agafem el son amb el que sembla una conversa política dels grans en la seva llengua. La nit ens destrossa amb els mosquits, ja que n'hi ha un munt i semblen ser de, com a mínim, l'edat quaternària.


Dia 8, Dissabte 14 de Setembre del 2002:

Ens aixequem i efectivament veiem que estem just enmig del poble (de saber-ho haguèssim fet com le comandant, que va dormir més enllà. Pel de matí anem a veure les plantacions de maría que alimenten a tot Senegal i comprem uns souvenirs. Al·lucinem amb la relació preu-cantitat ja que primer ens donen una branca i nosaltres la provem pensant que el preu (400 CFAs, 0,60 euros) és per aquesta branca, però quan diem que estem d'acord ens porten tot un matoll! Bé, passat l'ensurt (és com un somni fet realitat) tornem al riu i ens dirigim a veure l'illa dels ocells amb cert equipatge de més: apart de certs estris també portem a tres nois i un sac ple de plantetes... "Aprenda a hacer negocios", por Sal hombre-chachi... A l'illa aquesta veiem un munt d'ocells i recollim escopinyes tamany industrial per fer el sopar, i després passem per la desembocadura del riu a l¡oceà. Després de no bolcar de miracle amb les onades provocades pel xoc de les dues corrents, parem en una altra illa perquè els tres que venien de més es recuperin de l'ensurt, ja que no saben nedar. Nosaltres ens prenem un banyet i els hi fem una petita demostració, pobres...

Després la tornada es converteix en un infern ja que el sol ens toca de ple durant hores i no portem ni un merda de parasol. Una mica mosquejats amb el Sal per no haver-ho preparat tot una mica més dinem i fem una mica el gos. Després anem a la boutique (una cabana mig tenda mig bar situada al bosc, al costat del camí que enllaça el campament amb el poble) a comprar coca-cola per fer unes copes a la nostra cabana, però allà es monta una festa del quinze amb la gent del poble, que de tocar la guitarra no en saben gaire però a moure el cul no els supera ningú. Nosaltres tampoc ens quedem curts: intenten que ballem com ells, remenant el cul i això, i ens fan un forat a la pista de ball improvitzada on per torns cadascú fa el que pot. De tota manera no ens surt malament i ens aplaudeixen entre rialles i vítors

Amb tot això però ens havíem oblidat completament del sopar! Anem a la cabana cap allà les 11 per veure si hi ha sort. Evidentment ja estàn dormint però... oh, a les nostres cabanes hi ha el sopar en una safata! Amb les panxes plenes ens anem al llit. Per cert, avui al Varo, després d’haver-li dit a un dels nens amb qui s’ha fet molt amic que una de les noies que corre per allà està molt bona, se li ha presentat aquesta i se li ha insinuat. Aquí això és força normal. Tot i que no per falta de ganes, l’ Àlvar l’ha rebutjat amb bones maneres, i després (crec jo) hem tingut la recompensa a la boutique, on hem ballat amb aquesta noia i d’altra gent.


Dia 9, Diumenge 15 de Setembre del 2002:

Agafem el cotxe ja que avui ens anem a Zinginchor amb tots els trastos i el malparit no arranca. Després d'esperar a que el mecànic l'arregli(?) ens anem cabrejats perquè ens han cobrat una pasta i no li han fet res (segons l’ Àlex els mecànics tocaven el que no era i a més a més els hi sobraven peçes). La bateria no funciona bé i a partir d'ara cada cop que volguem arrancar el cotxe ho haurem de fer empenyent-lo. Ens quedem a dormir a Zinguinchor en un hostal molt barat, on a l'Alvar i a mi ens acribillen els mosquits.


Dia 10, Dilluns 16 de Setembre del 2002:

Pel de matí, mentre estic fent cua al banc per canviar els euros em trobo el Sal! Segurament el tio estava ingressant la nostra pasta. Dia de ruta fins a Tambacounda, on pillem un hotel de calité (ja tocava).


Dia 11, Dimarts 17 de Setembre del 2002:

Esmorzem i anem a reparar el pneumàtic que s'ha punxat. Li aconseguim rebaixar 2.000 CFAs, ja estem fets uns negociants xungos de collons. Ens equivoquem de route i anem a parar a un camí molt dolent direcció Mali. Allí ens quedem al fang tirats, i després de posar-li gairebé tot un arbre sota les rodes del cotxe amb l'ajuda d'un autócton que passava per allí, fem mitja volta i ens dirigim cap al Parc Nacional de Niokolo-Kouba. Per cert, pel camí aquest que ens portava a Mali, a l’interior del Senegal, ens trobem uns nens que al-lucinen amb nosaltres i fugen corrents, potser perquè no estàn gens acostumats a veure toubabs.

Un cop al parc ens porta un guia (bé, el cotxe el portem nosaltres perquè ell no té carnet de conduïr). Anem a 20 km/h per si passa un animal pel camí, però de tornada anem a tot drap perquè com a molt n'hem vist quatre en tot el arc: uns porc-senglars, quatre monos, tres faisans i un parell de guepards en captivitat (aquí li diuen panteres, són bojos aquests senegalesos!). Per cert, el guia, que s'anomena Ibrahim, li dóna fort als petes (no els passa el cabronàs!).

Tornem a Tambacounda i coneixem a un paio que toca el jambé i que treballa en un taller de percussió. L' Àlex va amb ell a veure els jambés mentre nosaltres tres prenem quelcom tot veient a la tele el partit Roma-Madrid (sense comentaris...) Un cop a l'hotel agafem les guitarres, les begudes i el kit complert per fer té senegalès que havia comprat l' Àlex (tré "kul", eh Àlex?) i ens plantem al pati a liar-la.


Dia 12, Dimecres 18 de Setembre del 2002:

Després de fer un parell d’encàrrecs agafem la route i anem tirant com qui no vol la cosa fins a arrivar a Sant Louis. Sortim a les 10h i arribem a les 20h, el que és jo tinc el cul quadrat. Durant el trajecte ens para un poli que en francés només sap dir “cigarretes, fermé”. Nosaltres no tenim ni idea del que ens vol dir i no se’ns acut res més que donar-li una cigarreta. Ell es posa encara més nerviós i ens demana tots els paquets. Sense gaire temps per reaccionar aconseguim, després de passar per varies mans i de no estar del tot segurs d’aver-ho fet bé, amagar el paquet que portava la xocolata), i aleshores ens fa obrir el capó i ens amaga tot el tabac. Ein? Resulta que a Touba, on estàvem a punt d'entrar, no es pot fumar i està penalitzat, és com un segona Meca i són molt estrictes (i gilipolles). I nosaltres donant-li un cigarret...

Bé, per variar tornem a punxar i parem al camí per que ens l'arreglin. Allí ens assetgen quaranta nens que flipen amb nosaltres que anem tan blanquets de pell. De debò que em fan sentir com una mona de fira, i fins i tot els saludo amb les mans cómicament perquè deixin d'observar-me (tampoc saben francès així que per molt que ens hi esforçem poc ens entenem). El que sí que entenem és el gest universal de demanar un cigarret. Aquí el tabac deu valdre els seu pes en or!

Bé, a Sant Louis ens quedem en un alberg on podrem cuinar. No hi ha mosquits i fa fresca a Sant Louis! Anem a fer un shawarma i prenem algo en un local amb música en viu. Aquesta ciutat és més turística i es veuen toubabs per tot arreu. Al nostre alberg coneixem un altre hoste que és senegalés però que treballa com a metge a París. És metge de càncer però també li dóna a la maria, tu!


Dia 13, Dijous 19 de Setembre del 2002:

Passo la nit del lloro per culpa dels corcs i/o les puces fins que aconsegueixo el repel-lent i puc dormir una mica. Però resulta que el repel-lent està al maleter del cotxe, aparcat davant de l’alberg en un carrer totalment fosc. A més a més just avui el maleter s’ha espatllat i només s’hi pot accedir desmontant els seients del darrera. I per acabar-ho d’adobar, poc després d’agafar el son em desperten els càntics de la mesquita que tenim al costat. Avui estem mandrosos, (jo mig dormit) però a la fi ens movem i anem en cotxe a la platja. Al final passem d’anar-hi perquè s'han de fer molts quilòmetres per arrivar-hi (esta a tocar en línia recta però s'ha de rodejar la desembocadura del riu) i acabem admirant el paisatge des de l’atalaïa d'un bar anomenat Zebra-bar.

De tornada se'ns punxa una altra roda, la quarta! Després anem al mercat i comprem carn (tota plena de mosques, és clar) i altres coses per fer-nos el dinar, que consisteix en un arròs que pica molt però que està molt bo i carn amb ceba i salsa de soja. A l'alberg hi ha un Italià que està de vacances amb un senegalés que va conèixer a Itàlia. El pobre flipa amb Senegal i no sembla que li agradi gaire. Després d'un parchís interromput per la pluja (per cert, ahir va ser l'únic dia que no va ploure gens ni mica en tot el dia, ja que sempre plou ni que siguin cinc minuts) i unes copes ens anem a dormir.


Dia 14, Divendres 20 de Setembre del 2002:

El Pau i jo anem a reparar la roda punxada amb el cotxe cada cop més fet pols. Com ja he dit el pany del maleter es va trencar ahir i per obrir-lo l’Àlex es va haver de ficar pel seient del darrera, com jo per la nit. Al final tornarem el cotxe a trossets... Al costat d’una gasolinera hi ha uns mecànics i uns nois que renten cotxes. Nosaltres passem de rentar-lo (tot i que està fet una porqueria després de quedar-nos encallats al fang el dia del parc nacional Niokolo-Koba) i, després de montar el xou d’obrir el maleter per treure la roda punxada, li diem al mecànic que només arregli aquesta, que passi del pany. Ara, a més d’emputjar el cotxe per arrencar-lo portem el maleter lligat amb un tràcter.

Agafem les maletes i emigrem cap a la costa, i acabem en un lloc anomenat Alberg Coquilleurs , un lloc maquíssim amb bungalows i piscina al costat de la platja (però baixar quatre esglaons i mullar-te el peus, eh?), climatizeé i tortugues aparellant-se. Això està a prop de Mbur, en un poblet anomenat Nianing. Ah, pel camí se’ns punxa una altra roda.

Després d’una piscineta amb posta de sol inclosa anem a prendre algo al poble i tornem per sopar a l’alberg. Menjem com reis (com diu Varo està tant bo que no es podrà repetir) i anem a dormir al bungalow (o cabana-loft).


Dia 15, Dissabte 21 de Setembre del 2002:

Avui cadascú s’ha aixecat a diferent hora. Amb l’Àlex hem anat al poble a prendre un café olé (café amb llet), i després de veure una cursa popular que passava per la carretera (hi havien pintades al terra i tot) hem conegut els típics que es busquen la vida amb els toubabs. El que sí que hem fet tots junts ha sigut un banyet a la piscina. Quin gust, nen!

Hem agafat el Nissan i cap a Mbur a treure calés però fins dilluns està tancat. Després de la ja típica reparació de roda i el també típic regateig (de 17.000 a 8.000 CFA’s) anem a Joal, un poble turístic de carrers estrets i que es troba situat en una illa amb els carrers sedimentats amb closques de petxines. Mentres menjem en una espècie de terrassa ve l’amo i ens demana que seiem dins ja que passarà per allí la cort d’un enterrament. I allà dins el Pau i el Varo es troben amb un guía que van conèixer a l’anterior viatge.

Tornem a l’alberg i de cap a la piscina, on estàn uns músics que fan rap i que toquen a la discoteca de l’alberg. Anem a buscar les guitarres i toquem amb ells. Aquí és molt difícil i car aconseguir una guitarra, així que un d’ells em vol cambiar la meva, una espanyola atrotinada, per un jambé professional. Demà igual hi ha tracte.

Més tard anem a donar una volta pel poble i a comprar coca-cola pels cubates, i després anem a la disco de l’alberg anomenada Black & White, però és massa d’hora i no hi ha ningú. L’Àlvaro es queda dormint al bungalow i nosaltres anem a donar una volta amb el cotxe. Una altra roda punxada! La cambiem i ens dirigim a una disco que hi ha al poble (més aviat sembla una escola reconvertida per les nits en discoteca), on al-lucinem amb les seves ballerugues i els imitem ballant tant bé com sabem. Per cert, aquí veus pocs cubates, la majoria de la gent no pot permetre-s’ho i com que no fan pagar entrada simplement ballen i s’ho passen bé. Després anem al Black & White i ens la trobem plena a vessar de gent amb molts de calés. Després de prendre algo i moure una mica el cul apareix el Varo amb una birra a la mà! Més tard jo me’n vaig a dormir mentres l’Àlex i el Pau es donen un banyet a la piscina. Com estàn les senegaleses!


Dia 16, Diumenge 22 de Setembre del 2002:

M’aixeco d’hora i prenc l’esmorzar amb el mar al costat i una maca cambrera absorta llegint un llibre. Llàstima que jo no sàpiga francés ni ella anglès... Després d’una piscineta surto a còrrer per la platja, que tant fumar no pot ser bo. Arribo fins a l’hotel súpermegapijo (Aldjana) passant per sota les cordes dels pescadors (estàn treient les xarxes) i pregunto pel windsurf: una hora per 5.500 CFA’s, tirat de preu. Al tornar una altra piscineta i finalment ens movem cap a Mbour per passejar i mirar de comprar algo. Ens apropem a una tenda i raca! Fins que no anem a dinar no ens treiem de sobre 4 o 5 pesats (però molt plastes, eh?) Dinem com reis, ens posem les botes i per pocs diners. Sense comprar res (per pesats!) tornem a l’alberg.

L’Àlex i jo anem a l’altre hotel pel windsurf però ja estàn tancant. Tornant per la platja ens trobem amb uns paios que fan màscares i treballen la fusta. Després de mirar la tenda degut a la seva insistència ens en anem rient. Què es pensen, que som gilipolles o què? A l’arrivar a l’alberg Coquilleurs ens trobem amb un futimer de gent a la piscina (bé, igual són 8 però d’estar sols a això...) Per fi veiem senegaleses en bikini, i encara sort que l’aigua te la remulla, que si no... Es que esto no se puede aguantar! Després prenem algo allà mateix al costat d’unes americanes que estàn de voluntaries, i després d’unes quantes cançons aconseguim treure’ls-hi alguna paraula, però són força bordes. Juguem un parxís i uns daus (guanyo jo, com sempre) i anem a l’habitació.


Dia 17, Dilluns 23 de Setembre del 2002:

Ahir, després d’estar una estona a l’habitació vem anar al poble a prendre un entrepà. Que tranquila que és la gent per aquí, fins i tot els gossos ho són encara més aquí; n’hi ha tres apalancats a la platja que no s’han mogut ni un mil-límetre en tot el dia.

Piscina i le petit dejeuner en companyia de l’Àlex. Alé, alé, cap a la carretera camí de la capital, la infernal Dàkar. Abans donem la paella, coberts, oli, etc... a un que passa per allí, que al-lucina. Per entrar a Dakar estem més de mitja hora, ja que hi ha molt de tràfic. Els venedors ambulants t’ensenyen des d’un paquet de choco-krispies fins a un volant de cotxe, és increïble. Tot just entrar a la ciutat ens para un policia: la ciutat és un caos i té la barra de dir-nos que hem passat per un carrer només apte per a transport públic. Ens discutim amb ell mentres veiem com tothom fa el mateix que hem fet nosaltres, i fins i tot puja al nostre cotxe per ensenyar-nos la senyal. El Pau es posa una mica xulo i el poli acaba enfadant-se i li pren el permís de conduïr (no sense abans posar-nos una multa). Al cap de dos minuts ens para un altre policia per posar-nos una altra multa (collons..!). Però un que passa per allí ens diu que és el recepcionista del nostre hotel i al final l’Alvaro i el Pau el reconeixen de l’anterior viatge. Ens diu que parlarà amb el policia i ens diu que el poli en demanava 8.000 però que ha aconseguit rebaixar-la a 4.000 CFA’s. Puja amb nosaltres al cotxe i comença a vendre’ns la moto. El fotem fora del cotxe i tot pensant el Pau i l’Àlvaro decideixen que no el coneixien de res. Són uns putus mestres...

Aparquem el cotxe davant de l’Hotel Oceànic i mentres el Pau i el Varo miren hotels (ells es queden un parell de dies més, nosaltres marxem avui mateix) l’Àlex i jo ens preparem per la guerra final: anem a comprar a Dàkar un dilluns en temporada baixa (gairebé som els únics toubabs!). Ens timen en el primer lloc però després aconseguim les samarretes oficials de la selecció de futbol de Senegal per 15.000 CFA’s (22 euros), que està molt bé. Portem sempre enganxats tota una comitiva de pesats. No hi ha cap tàctica que funcioni, ni escridassar-los, ni menjar-los la olla com ells et fan a tú, ni res (un m’arriba a dir que sóc un racista, quin morro!). Al final no els fem cas i senzillament els portem al nostre voltant.

El Varo i el Pau decideixen quedar-se a l’Hotel Oceanic i hi pugen les seves maletes. Intentem arrivar amb cotxe al llac Rosa (on acabava el rally París-Dàkar), però ens hem deixat el mapa a l’hitel i comença a fer-se tard.

Tornem el cotxe fet una caca i queixant-nos al responsable de lo malament que ha anat el cotxe. Això no és veritat, ens ha anat força bé i és normal que el tornem així després dels kilòmetres que hem fet i els camins per on l’hem portat, però patim pel que ens poguin dir i voler fer pagar de més, així que fem la tàctica d’el bon atac per a una bona defensa. Al paio que li tornem però se la bufa, segurament ja s’ho esperàven i ja hauràn fet un bon negoci. Així que l’únic en el què es mostra interessat és en les guitarres, i fins itot ens demana per tocar-les. No en té ni idea, però és que aquí a tothom els fascinen les guitarres. Diem adéu als toubabs del Pau i el Varo i ens anem sense desitjar-ho cap a les nostres maques cases i les nostres comoditats barcelonines. Fins aviat, Senegal!

Pràcticament s’ha acabat el viatge, només queda la tornada en avió on ens sentem al costat d’un valencià que ha anat al Senegal tot sol, tot i que amb direccions d’amics o amics d’amics. Ens riem amb ell del que ens ha passat a cadascú i coincidim en que la gent és molt maca i hospitalària (i en que les dones estàn per sucar-hi pa).


Dia 18, Dimarts 24 de Setembre del 2002:

El viatge ha sigut increïble, és algo que s’ha de viure perquè no té res a veure amb el que aquí coneixem. L’únic que és igual són les persones. Pel toubab però aquí hi ha dos tipus de gent: els comerciants o que es busquen la vida pel carrer i els que tenen una tenda o restaurant (a la manera d’allà). Evidentment també hi ha els rics, però en cambi ningú es mor de gana. De la gent en general haig de dir que són senzills en tot i amb molta, molta calma. De vegades riuen per coses infantils i la ironia no l’acaben d’entendre (si et riuen la gràcia és més per educació que per una altra cosa).

Bé, aquí s’acaba això, mentres dino tot sol en un restaurant al costat de casa a Barcelona, i al-lucino amb la conversa del costat. Qui collons són tots aquests i perquè és tant important que no surti de la casa del Gran Hermano un tal fulanet? En fi, trobaré a faltar la pau i senzillesa del Senegal, tot i que haig de reconèixer que aquí a casa no s’hi viu pas malament.


FI?